[SWF]http://www.youtube.com/watch?v=rr5SFhGPIjk,420,310[/SWF]

Escrit i dirigit per Rogelio Sastre, Chino (2007) és alguna cosa més que un curtmetratge molt divertit, que ha rebut algun premi que altre i que demostra que no cal un gran pressupost per explicar una història amb gràcia i que valgui la pena.

Superada la perplexitat de veure com aquell grenyut de la pantalla ens diu “Me llamo José Manuel, tengo treinta y seis años y siempre he querido ser chino”, el curt ens va plantejant una sèrie de qüestions que són ben rellevants en un món com el nostre, relacionades no solament amb la Xina i l’Àsia Oriental, sinó també molt més enllà –és a dir, ben ençà. Què és la identitat? És realment una cosa essencial o bé és quelcom que es construeix? Quin paper juga la llengua en la construcció d’aquesta identitat? Com es resol la tensió entre l’individu (allò que vol ser) i el col.lectiu (allò que accepta que sigui l’Altre)? Etcètera.

Tot i que, aparentment, Chino trenca estereotips i sembla que ens encamini cap a la desaparició d’un sentit últim (és a dir, el fet que aquell grenyut de la pantalla acabi sent, efectivament, xinès), al capdavall ens adonem que la subversió és només això: aparent. En aquest curt els estereotips tradicionalment aplicats als xinesos queden, de fet, reforçats un rere l’altre, sense pietat: d’aparença, de caràcter, de costums. Aquest gir interpretatiu final és allò que, per sobre de tot, plasma la relació sempre tan tramposa –i, per això, tan interessant– entre realitat i ficció.

Si encara no l’heu vist, podeu veure el curt tot clicant aquí.