Diaris i televisions han informat extensament les últimes setmanes de l’elecció de Liu Xiaobo com a Nobel de la Pau d’enguany i han esmentat com des de la República Popular s’ha creat el Premi Confuci de la Pau per replicar l’Acadèmia sueca. Els objectius del govern xinès a l’hora d’empescar-se de manera sobtada i no oficial aquest premi són prou evidents. Però la concessió del guardó a Lien Chan potser no és tan fàcil d’interpretar, i probablement per aquest motiu els mitjans de comunicació del nostre país han passat de puntetes sobre aquesta figura. Amb prou feines han arribat a definir-lo com un “desconegut exvicepresident de Taiwan”, tal com el va presentar un canal de televisió. Però Lien Chan és molt més que això.

El motiu principal pel qual Lien Chan ha estat l’elegit pel misteriós tribunal del Premi Confuci és que el 2005 va encapçalar com a president del Koumintang (KMT, o Partit Nacionalista) una missió de pau a la Xina continental. No va ser una visita qualsevol. Feia 60 anys que s’havien produït les últimes converses entre el màxim dirigent del Partit Comunista Xinès (PCX), Mao Zedong, i el del Kuomintang, Chiang Kai-shek. Aquelles converses del 1945 a Chongqing van acabar en un fracàs rotund i setmanes després va esclatar una guerra civil que va finalitzar el 1949 amb la victòria de Mao i la retirada del KMT a Taiwan. Des de llavors els dos bàndols es van mantenir en una situació d’intensa guerra diplomàtica que en diversos moments va estar a punt de convertir-se en un conflicte armat de conseqüències difícils de preveure.

La visita de Lien Chan a la Xina, durant la qual es va entrevistar amb el president Hu Jintao, va representar l’aparent reconciliació de dos enemics històrics. El KMT sempre ha defensat l’existència d’una única Xina, punt en què ha coincidit totalment amb el PCX. Però la visita no va ser tan pacífica com pot semblar. Lien Chan havia perdut feia un any, el 2004, les eleccions presidencials de Taiwan per segona vegada davant de Chen Shui-bian, el líder del Partit Progressista Democràtic (Minchintang), un partit independentista decidit a trencar qualsevol vincle amb la República Popular. La pacífica missió de Lien Chan, doncs, va ser un desafiament al mateix govern de Taiwan, com ho demostren els greus aldarulls i enfrontaments que es van  produir a l’aeroport de Taipei el dia de la partida de Lien, posant de manifest l’oposició d’una part dels taiwanesos al viatge. Significativament, després d’un intens debat polític i popular, les autoritats taiwaneses no van acceptar els dos pandes que el govern de la República Popular va oferir al zoo de Taipei com a resposta a la visita de Lien i signe de “bona voluntat”.

Lien Chan no ha estat mai un personatge popular a Taiwan. Va arribar al lloc més alt de l’escenari polític de la mà del llavors líder del KMT, Lee Teng-hui, el primer president elegit democràticament de Taiwan, i també el primer en haver nascut a l’illa. Al costat d’una figura tan carismàtica com Lee, que havia protagonitzat el procés de democratització del país, Lien Chan, nascut a la Xina i amb prou feines capaç de pronunciar algunes frases en el dialecte taiwanès, apareixia com un successor de dimensions modestes. I així ha estat durant tota la seva carrera política. Mai ha estat un líder popular entre els taiwanesos. Recordo la impressió que vaig tenir quan fa 7 anys em vaig creuar amb ell a la sortida d’un hotel de Taipei: el seu posat gairebé militar a l’hora de caminar, el gest rígid i poc expressiu de la cara i el núvol de guardaespatlles que l’envoltava transmetien la idea d’una persona inaccessible i llunyana als problemes quotidians. I, efectivament, sovint se l’ha acusat de no saber connectar amb el poble taiwanès, de mantenir una actitud freda i de projectar una imatge massa distant, fins i tot entre els seus partidaris. Les males llengües diuen que el mateix Lee Teng-hui va escollir Lien Chan com el seu successor a les eleccions del 2000 per provocar la derrota del seu propi partit. Males llengües que potser tenen part de raó: Lee va abandonar el KMT poc després i va fundar un partit de caire independentista.

Lien Chan és actualment el president honorari del KMT. Però la seva malastrugança política no ha acabat. Fa poques setmanes el seu fill va ser víctima d’un atemptat frustrat mentre feia campanya en favor del KMT. I ara la concessió del Premi Confuci ha fet que alguns mitjans de comunicació taiwanesos l’hagin criticat i ridiculitzat. Diversos diaris de Hong Kong fins i tot han difós el rumor que Lien pogués ser nomenat vicepresident de la República Popular de la Xina. Ja el 2005 van aparèixer en alguns diaris vinyetes que representaven un Lien Chan empetitit i obedient assegut sobre els genolls d’un Hu Jintao de dimensions colossals. De res ha servit ara que els representants de Lien s’hagin afanyat a declarar que desconeixien l’existència del premi i que en cap cas tenia previst acceptar-lo. No és només que amb el Premi Confuci el PCX hagi manipulat la figura de Lien Chan per emetre un clar missatge sobre la qüestió de Taiwan. El més greu és que la imatge de Lien Chan, sense ell tenir-hi veu ni vot, s’ha vist indefectiblement associada al rebuig xinès del Nobel de Liu Xiaobo i a la manca de respecte pels drets humans del govern de la República Popular.

Un dels aspectes que difícilment han pogut copsar la majoria d’analistes occidentals de l’elecció de Lien Chan com a guanyador del Premi Confuci per la Pau és el significat del seu nom. Significat evident per qualsevol xinès. Els caràcters que conformen el cognom i el nom de Lien Chan (連戰 , Lian Zhan en pinyin) es poden traduir conjuntament com a “guerra continuada”. Un nom molt revelador, doncs, per un guanyador d’un premi dedicat a la pau.

David Martínez-Robles