Sergi Vicente, corresponsal de TV3 a Beijing, escrivia fa uns dies un interessant article al diari ARA: Skype i el nou periodisme de precipitació. (Hi podeu accedir des d’aquí, per bé que haureu d’estar registrats per llegir-lo sencer–el registre és de franc.)

Vicente hi comenta la no-notícia sobre Skype a la Xina: tot i que a finals de desembre alguns mitjans van publicar-ne els detalls sota del titular “La Xina prohibeix Skype”, encara és ben possible fer servir aquest servei de trucades per internet des del país asiàtic. La notícia és, doncs, falsa–ens assegura. El que sí és cert és que el ministeri xinès d’Indústria i Tecnologies de la Informació va redactar una nota en què alertava de la necessitat de regular el mercat de trucades barates i el VoIP (Voice over Internet Protocol), sense (de moment) la voluntat de prohibir-lo. Però, és clar, com que a la Xina ja s’han bloquejat Facebook, Twitter i Youtube, era fàcil anar un pas més enllà… i ficar-se de peus a la galleda per no interpretar degudament un comunicat en xinès.

La conclusió de l’article en condensava allò que, des del meu punt de vista, són els dos aspectes essencials del cas:

I, tornant al títol, el cas Skype podria ser un precedent d’un nou gènere (des)informatiu, el periodisme de precipitació. Els diaris competeixen entre ells, amb la superimmediatesa de la xarxa. Tot ha d’anar molt de pressa, les fonts se simplifiquen i, si són en xinès, encara més. I com que, al capdavall, ens encanta parlar de la censura xinesa, no permetrem que la realitat ens arruïni un bon titular.

És a dir, d’una banda, hi ha la manera com es genera, es transmet i es consumeix la informació avui dia—cosa que fomenta un periodisme d’immediatesa que, sovint, és forçosament més superficial i menys rigorós. Però és que, de l’altra, hi ha el fet que les informacions sobre la Xina (i sobre molts altres temes, val a dir) no solament s’interpreten sinó que també es generen a partir de patrons discursius ja predeterminats. La qual cosa, segons com, encara és més greu.