És un tòpic sentir a parlar de “la dona xinesa” o “la dona japonesa”… com fa unes dècades a les nostres latituds se sentia parlar de “la dona sueca…”… És temptador i dóna una satisfactòria sensació de control de la situació aplegar allò que ens és desconegut sota una categoria fàcil d’emprar i, més subtilment, de domesticar, de fer-nos nostra i que ens permeti sentir-nos més segurs davant d’un oceà d’incerteses que no sabem classificar. Normalment com menys sabem d’una gent, d’una regió, d’una tradició (sigui intel·lectual, sigui culinària, sigui el que sigui…) més àmplies i generalistes són les categories amb les quals intentem endreçar i donar sentit a la nostra experiència. D’aquesta manera podem arribar a categories del tipus “la dona xinesa”…

Malauradament les ciències humanes i socials no estan excemptes d’aquesta temptació domesticadora de la realitat que ens supera, d’aplegar els elements, les persones més diverses, com si fossin el mateix, si comparteixen un mínim comú denominador – en aquest cas el sexe, si parléssim de gènere ja complicaríem la cosa…

En aquesta entrada voldria aprofitar una imatge capturada per casualitat, gairebé sense mirar què copsava l’objectiu (que sempre es decideix a “disparar” uns segons després d’apretar-lo, copsant doncs un moment sempre diferent d’aquell que s’havia cercat), per il·lustrar fent un breu exercici de sociologia visual el diorama de realitats que s’amunteguen sota la categoria “les dones de Beijing”, oblidant ja ” la dona xinesa” que no gosaria mai pretendre analitzar ni a partir de cent imatges…

Una realitat que a primera vista ens pot semblar més o menys homogènia revel·la, si hi fem una segona (o tercera, o quarta) mirada  diferències abismals de classe, orígens, llengua, poder adquisitiu, expectatives, plans i possibilitats de futur. Reconsiderar amb cura aquestes diversitats és essencial per entendre els processos socials que tenen lloc i els fils invisibles que connecten en un ampli teixit de relacions de tot tipus les dones de Beijing.

Fixem-nos doncs en l’esmentada fotografia:

Passejant per Beijing, a pocs metres de l’estació de metro Yong An Li, amb els ulls i l’objectiu obert, es capturen imatges com la de la fotografia. Dones diferents, aplegades sota la categoria de dones de Beijing, interactuant en un instant efímer.

Mirem la fotografia uns breus instants, destacant-ne alguns aspectes, estudiant els personatges com si es tractés d’un relat… doncs cada fotografia explica una petita història; o potser moltes…

El primer “personatge” que destaquem és la buròcrata o dona de negocis, possiblement ja nascuda a Beijing o als voltants, vestida de forma acurada, pentinada amb els cabells enrere, endreçadament, amb pas llarg i segur, trepitjant amb força i no tan llunyana (en absolut) de tantes dones occidentals amb feines i estils similars. Seriosa, competent, treballadora… són els atributs que representa, amb els seus moviments, gests, passes. La seva història d’èxit segurament s’inicià fa un bon parell de dècades, coetània amb la progressiva obertura econòmica de la Xina al món. Convençuda de l’excepcionalitat del seu país, orgullosa d’ésser de la capital mira amb desdeny les dones que ofereixen les seves mercaderies al carrer – una mica com si representessin allò que la Xina, per ella, no ha de ser, o no ha de semblar. Es gira a mirar-les, no les ignora, però les menysprea…

La nostra próxima protagonista és també una jove de Beijing; moderna i amb un toc frívol, elegant i occidentalitzada en les formes. Camina recta i coqueta cap un futur més capitalista de la Xina; segurament una enamorada de mirar aparadors i de comprar, probablement escolta música americana i li encanta sortir a la nit. Amb el mòbil a la mà i la bossa amb els apunts a l’altra, camina mirant  per on trepitja, ignorant les altres al seu voltant, les seves veus, la seva presència i la mercaderia, no prou chic, que li ofereixen.

A pocs metres de les dones que ja han capturat la nostra atenció hi ha quatre dones que segurament han nascut molt lluny de Beijing, que la possibilitat d’un futur millor i les llums de neó han cridat cap a la gran ciutat. Excloses de poder, tant econòmic com simbòlic, sense poder aixecar la veu sense delatar els seus orígens, aquestes dones estan en desavantatge des del moment del seu naixement. Han seguit la crida del capitalisme fins a Beijing i venen arrecades, estores, clips… amb l’esperança de fer prous diners per subsistir i millorar la vida dels que s’han quedat a casa. Combinant les seves robes de sempre amb còpies barates d’estils occidentals poc acompassats aquestes dones se senten llunyanes dels darrers desenvolupaments d’una Xina que canvia més ràpid del que elles poden seguir. Amb les mantes a terra oferint mercaderia se senten una mica com estranyes en el seu propi país. Els seus ulls, seguint la potencial compradora que no separa els seus ulls de terra, reflecteixen un cúmul d’emocions: gelosia, temor, incomprensió…

Si ens fixem una mica més en les dones que ofereixen les seves mercaderies al carrer, immigrants de pell més fosca (i per tant molt probablement considerades més lletges – també per elles mateixes, que les dones de Beijing que passegen davant els seus ulls) veiem una mare amb el seu fill a l’espatlla. Incorporant-se amb un visible gest de mal d’esquena, aquesta mare contrasta amb la primera dona sobre la qual fèiem un zoom fa uns instants. Segurament ella també és mare; però mentre el seu fill problablement va a una bona escola, el nen que mira el carrer des de l’espatlla de la seva mare tindrà poques oportunitats d’anar a l’escola si la mare no l’envia al seu lloc d’origen per escolaritzar-se. Sense hukou a Beijing, sense diners per pagar una escola privada, les seves possibilitats d’escolaritzar-se o de créixer al costat de la seva mare seran escassíssimes.

Finalment, abans de deixar aquest exercici de captura de les històries rere un instant fugaç, mirem per uns moments les mirades entrecreuades de totes aquestes dones de Beijing que es trobaren, ara farà cosa d’un any i mig, un dia estant en el mateix lloc i moment (i, per tant, recordant a Kant, en Wechselwirkung – sota els vincles invisibles d’accions i efectes recíprocs) quan des d’una càmera a pocs metres, algú va accionar el botó.

Tantes mirades que ens expliquen històries de les mil i més maneres de ser dona a Beijing.