Un quadrimestre més, seguim amb la secció “Món empresarial vs. Àsia”. Aquesta vegada ens hem centrat en una empresa familiar catalana, amb un projecte i un estil de vida que, en molt poc anys, els ha portat des de Barcelona fins a consolidar-se com a referència en un mercat tan elitista com el japonès.

Per explicar-nos la seva experiència, hem pogut comptar amb l’interessant testimoni de Josep Mª Morenete, President de LUPOMORENETE, SL, i implicat directe en la gestió de la filial de Japó, constituïda ja fa alguns anys. No obstant abans de començar amb l’entrevista, penso que seria bo poder explicar-vos a què es dedica aquesta empresa i quin ha estat el seu exitós recorregut fins ara…

La història es remunta al 1920, quan Jaume Iglesias va començar en el seu taller al barri barcelonès de Gràcia, a confeccionar peces d’equipatge que aviat van ser conegudes a mig món. Les seves maletes i armaris portàtils parteixen en vaixells que, des del port de Barcelona, connecten Espanya amb diferents països. Al 1950, Enriqueta Iglesias decideix obrir la seva primera botiga. Gràcies al bon gust heretat, el profund coneixement dels materials i els seus exclusius dissenys, la seva boutique de seguida es converteix en una referència obligada de la societat barcelonesa més elegant. Al 1989, Josep Mª, Mireia i Cristina Morenete, es converteixen en la tercera generació vinculada al món del disseny de complements. Junt amb els seu pares desenvolupen el gust per la creativitat i el treball ben fet, conceptes que consoliden l’arrel del què avui és LUPO.

Com a producte icona de la marca, destaquem el seu model Abanico, el bolso inicial de l’empresa que la va llançar a l’estrellat i, que a hores d’ara, ja té el seu vessant “Evolució”, assolint grans èxits. De fet, fins i tot se n’han produït edicions limitades, com la última que es va fer amb cristalls d’Swarovski

A nivell de dimensions, actualment facturen al voltant dels 7 milions d’euros, exportant un 70% d’aquestes vendes i, a més, disposen de nombrosos punts de venda a les zones més cosmopolites de països com: Àustria, Bèlgica, França, Alemanya, Grècia, Holanda, Itàlia, Suïssa, Regne Unit i, per suposat, Japó, on té filial pròpia des del 2003.

A partir d’aquí, comencem ja amb l’entrevista:

S – L’experiència internacional de LUPO comença molt aviat, gairebé des del  principi de l’empresa o abans, si ens fixem en les generacions anteriors. Quins motius/avantatges hi ha en aquesta vocació exportadora?.

Jo crec que avui en dia el mercat és global i es lluita amb una competència que també és global, per això es necessitava tenir presència al país on es ven més productes de luxe i més bosses per dona i any, com era Japó. També la presència als altres mercats europeus ve donada per la necessitat d’expandir-se en un entorn difícil pel mercat del luxe (Espanya).

S – Moltes empreses estan anant a vendre a la Xina. LUPO ha considerat aquesta opció?. Quins inconvenients/avantatges hi heu trobat?. “Estamos en ello”. Al maig tenim un viatge per escollir el “partener” que tindrem per entrar a la Xina. Avui en dia és un dels mercats més importants i amb un creixement exponencial que t’obliga a ser-hi present malgrat els problemes que podem trobar-nos. Hi ha hagut contactes anteriors i viatges per poder arribar a aquet punt de maduració, i per poder entrar amb certes garanties.

S – Seguint amb els mercats, actualment esteu venent a molts països, però la primera filia la vàreu obrir al Japó. Per què vàreu decidir implantar-vos precisament en un mercat tan complicat com el japonès?.

Els mercats europeus creiem que són el nostre mercat natural i que es poden “atacar” en un primer inici sense necessitat de filial. Aquest primer aterratge és atacant grans magatzems i botigues multi marca i es pot fer només amb agents i distribuïdors depenent dels països. Una vegada es passi a la segona etapa, la de creixement amb botiges pròpies, sí que crec que s’hauria d’establir una filial a cada país per poder aprofundir en cada mercat. El mercat japonès té unes característiques que el diferencien de molts d’altres i obliga a haver d’estar molt actiu en la distribució i en cuidar molt la imatge de marca. També tenen un tipus de distribució molt diferent a la nostra, que obliga a estar molt pendent del canal distributiu, ja sigui pels grans magatzems o els multi marques.

S – Quines dificultats es va trobar a LUPO l’hora de crear i posar en funcionament aquesta filial?.

La veritat és que les dificultats van ser moltes, però gracies a la col·laboració que vam obrir amb la oficina d’ACC1Ó (anteriorment COPCA)  a Tokyo, tot va ser molt més fàcil. També, jo personalment, vaig estar viatjant durant un any i mig cada mes per impulsar el començament de la filial.

S – A més, em consta que fins i tot heu aconseguit obrir botigues pròpies a les millors zones del país. Com ha estat aquest procés?. El projecte està consolidat?.

Actualment, i amb la gran catàstrofe natural que ha sofert el poble japonès, crec que seria molt agosarat per part meva, dir que tot continuarà igual i que la consolidació de la marca continuarà amb un creixement com fins ara.

S – També es diu que Japó planteja importants barreres d’entrada. És realment així?. Recomanaries comptar amb algun tipus d’assessorament extern (consultoria especialitzada – legal, fiscal, de mercat, etc.- ) per poder-les superar?.

Jo recomanaria tenir un assessorament potent i, si es tracta de muntar una filial, recomanaria fer servir els serveis d’ACC1Ó (anteriorment COPCA) a Tokyo, perque tenen experiència contrastada i molta facilitat per adaptar-se a qualsevol tipus d’empresa i sector. Però el primer de tot per establir-se al Japó és tenir un producte d’una qualitat que sigui insuperable.

S – En quant a recursos humans, dins l’empresa, com es va viure la creació d’aquesta filial? En general, la gent estava disposada a viatjar?. A aprendre idiomes?. A adaptar-se a una cultura tan diferent?. Us vàreu haver d’implicar directament la Direcció?.

Va ser una decisió de direcció, i com he explicat, vaig estar personalment implicat. Vaig plantejar anar a viure un mínim de sis mesos a la meva família, però finalment vaig estar viatjant durant un any i mig cada mes una setmana per poder engegar.

S – Consideres que la diferència cultural entre les empresaris japonesos i els europeus dificulta/facilita els negocis al Japó?. En quin sentit?.

Jo crec que la dificulta, però a la seva vegada els protegeix dels productes europeus que no tinguin una qualitat màxima. La manera de fer al Japó es molt diferent, i per fer negocis allà has de seguir el seu ritme i la seva manera de fer.

S – Em consta que portes molt temps viatjant sovint al Japó. Em podries explicar alguna anècdota?.

Crec que podria fer un llibre sencer. Te’n explico una que té gràcia… En un viatge no em trobava bé i vaig haver d’anar al hospital. Quant vaig arribar a urgències em van posar en un box tancat per cortines i em van dir que em quedes amb roba interior. En estirar-me a la camilla van començar a passar infermeres, i totes em tocaven el pèl del pit i reien. Desprès vaig comprovar en un balneari que els homes japonesos no tenen pèl i suposo que les infermeres, en veure al meu pèl (sóc bastant pelut), s’ho anaven dient una a l’altra per entrar a veurem….

S – En relació a l’idioma, ha estat fàcil la comunicació?. Consideres que, a l’hora de fer negocis, n’hi ha prou amb l’anglès?. O tenir nocions de japonès facilita una mica les cosses?.

Contra el que sembla, només parlen anglès alguns homes de negoci i alguns recepcionistes d’hotel. Molta gent no parla l’anglès i crec que tenir nocions de japonès facilitaria molt les relacions comercials. Jo normalment sempre viatjava per dins del país amb algú de la filial que fos japonès i que traduís.

S – Creus que la formació especialitzada, en cultura/negocis/economia japonesa, és important per treballar en el mercat japonès?.

Lògicament sempre ajuda, però si viatges amb el cap obert a noves maneres de fer les coses, es pot apaivagar el desconeixement de la cultura i el saber fer japonès.

S – Segons la teva opinió, quins coneixements/requisits hauria de tenir un professional per poder treballar en aquest mercat de manera “òptima”?.

Primer aprendre “dins del possible “ a pensar com un japonès. S’ha de pensar en la qualitat en tot, incloent la feina, que és el més important al Japó. I que el primer que s’ha de plantejar algú que vulgui accedir al mercat de treball allà és el tenir una capacitat de treball gran per poder estar a la seva alçada.

S – Què et sembla la iniciativa de començar un Blog sobre Àsia pels estudiants de la Llicenciatura o Màster/Postgrau d’Àsia Oriental de la UOC?.

Interessant el poder compartir impressions i vivències amb els altres: sempre és enriquidor.

S – Per últim, tot i la devastadora situació actual del país per la catàstrofe natural que està patint,….una frase que defineixi el futur per un país com Japó.

La perseverança sempre triomfa.

S – Mil gràcies!!!