Eugeni Bregolat ha estat nomenat ambaixador a la Xina per tercer cop i Josep Cuní l’entrevista durant 13 minuts i 44 segons. L’entrevista del triplet es pot veure aquí.
Al llarg dels primers 12 minuts i 30 segons del partit, el to i el missatge de Bregolat són molt pedagògics, un tiqui-taca de bon diplomàtic professional. Les contres d’en Cuní són totes força previsibles, però no per això senzilles de despatxar: l’economia xinesa que representa que s’ha de menjar el món, els canvis polítics que no acaben d’arribar mai i els drets humans que sembla mentida que no es respectin–tot convenientment amanit, és clar, amb les referències habituals a Tiananmen i al darrer premi Nobel de la pau.
Bregolat, però, se’n surt prou bé. Amb semblant pedagògic i postura de catedràtic afable, va remarcant els diferents aspectes del procés de canvi històric que s’està produint a la Xina d’una manera molt entenedora, ben puntuada amb exemples. Davant del maniqueisme que impera a la majoria d’opinions sobre la Xina als media, s’agraeix aquest punt de toc i de pausa. El discurs, en síntesi, és senzill: (a) Els canvis són inevitables: “Si alguna cosa he après d’aquests més de deu anys que m’he passat a la Xina, és que un país no pot multiplicar el seu PIB per 25 en 30 anys sense que tota la societat canviï”. (b) Els canvis, per tant, ja s’estan produint: “A la Xina, de canvis polítics ja n’hi ha hagut i n’hi ha cada dia. Per exemple, canvi de la constitució per introduir el concepte d’estat de dret. (…) Encara s’ha d’avançar molt més, però estan avançant”. (c) Els canvis continuaran arribant, tot i que demanen paciència i perspectiva: “Avui, de resultes d’aquests enormes canvis econòmics, la Xina és, comparat amb fa una trentena d’anys, un país evidentment molt més ric, molt més educat, molt més informat, molt més plural i molt més lliure que trenta anys enrere” i, per tant, “s’ha de donar temps al temps”.
Bregolat domina el tempo i això dóna claredat i legitimitat al seu discurs. Llàstima, però, que al minut 12 amb 30 segons, quan en Cuní ja donava el partit per acabat i entrem en temps de descompte, es desvia lleugerament d’aquest rumb. Demana la paraula, convida els nostres empresaris a mirar cap a la Xina i aprofitar l’enorme mercat intern xinès que, comenta, ens pot ajudar a sortir de la crisi i, finalment, insta tots els pares que procurin fer estudiar als fills la llengua xinesa ja que és “el regal més gran que els poden fer”.
No és ara el moment de comentar els efectes (contraproduents) que pot tenir apuntar a corre-cuita les criatures a classes de xinès quan són encara ben menuts si el nostre context (educatiu, institucional, social) no està prou preparat per a donar-hi la continuïtat i l’estabilitat necessàries que garanteixin un aprenentatge exitós–i no pas frustrat. I segur que el comentari està fet des de la bona fe i des de la voluntat d’obrir-nos a la Xina. Però els implícits discursius (d’un cert alarmisme de futur, d’una mena d’urgència a no perdre el tren, d’un temor subtil a no quedar dominats) qüestionen l’argument tan assenyat que Bregolat havia anat teixint durant tot el partit.
Sigui com sigui, lamentablement el titular que TV3 extreu de tota l’entrevista no fa referència a l’estil de joc elegant i moderat sostingut (amb diplomàcia!) durant el temps reglamentari, sinó a l’estirabot (de regust alarmista) del temps de descompte.