En el marc d’un debat que vaig tenir la sort de poder presenciar a l’entorn de la molt recomanable pel·lícula de Tian Zhuang-Zhuang, “L’estel blau”, van sorgir algunes, forces, reflexions sobre l’emocionalitat expressada en aquesta pel·lícula (i en el cinema xinès en general) que em van obligar a reflexionar sobre el rol que donem a les emocions (expressió, vivència, interpretació de les mateixes) en els processos de construcció de l'”Altre”.
Per centrar el que voldria comentar, us adjunto un breu tràiler de la pel·lícula – està en japonès, però és de llarg el millor que he trobat per recalcar en poc més d’un minut algunes de les escenes d’expressió emocional que volia destacar.
Hauria de començar compartint potser la meva impressió de la pel·lícula pel que fa referència al contingut emocional i a la forma en la qual els actors posen en escena les emocions dels personatges: Abans de plantejar-me mirar la pel·lícula amb les ulleres de la sociologia de les emocions; és a dir, com a espectadora en el meu temps lliure, em va semblar que “L’estel blau” era una pel·lícula extraordinàriament emocional – tant en relació a la interpretació dels actors, com a la perspectiva general de sensibilitat d’infant des de la qual està escrita, com l’efecte sobre l’espectador que, al finalitzar la cinta, se sent emocionalment estirat a terra, com el seu narrador, mirant l’estel trencat atrapat a les branques d’un arbre, encara intentant arrencar el vol.
En resum: des de la perspectiva potser d’aquell que ha passat temporades a la Xina, probablement al sud-est o est d’Àsia en general o que, fins i tot, hi ha viscut durant un temps, l’emocionalitat de la pel·lícula és colpidora… Un donat per descomptat més de la nostra recepció en primera persona d’un producte cultural.
En l’esmentat debat – que no estava centrat en sociologia de les emocions ni en la interpretació de les mateixes – em va sorprendre veure com es feien tot un seguit d’intervencions (que de seguida despertaven assentiment i consens entre els companys) que destacaven la poca emocionalitat en la interpretació de la història. Una poca emocionalitat, afegien els participants al debat, que és característica de les “societats” i “cultures” de l’est d’Àsia en general.
Davant d’aquestes afirmacions, que al principi vaig suposar que serien esporàdiques però que poc a poc van esdevenir un eix clau del debat, una certa sensació de desconcert em va colpir. És a dir… sense encara l’explicació, sense l’observació de segon ordre, per posar-ho en termes de Luhmann, em preguntava innocentment: Però com pot ser que no hi vegin expressió d’emocions? A les escenes d’amor paterno i materno-filial, a les escenes de ràbia, de por, de pànic i ansietat, a les escenes d’enveja, a les escenes de vergonya… Hi ha tanta emoció que traspua de cada segon de la cinta!
Poc a poc va anar sorgint la distància respecte la primera reacció pròpia, a més de la distància davant les paraules dels companys… i dos elements se’m van cristal·litzar com els vehiculadors de l’esmentada explicació/observació de segon ordre (és a dir, observant l’observació – i la lectura de la situació – dels que interactuen). Per una banda, trobem el clàssic de les ulleres que ens posem per fer sentit de la realitat que ens envolta, ulleres que ja no ens sabem treure si no és en base a un exercici autoreflexiu que implica trencar-les/te a trossos. Unes ulleres que es construeixen a partir de la nostra infantesa, quan som socialitzats pels qui ens envolten i després pel grup més en general del qual formem part. Unes ulleres que ens ensenyen a mirar com miren els altres, aquells qui estimem, aquells qui comparteixen classe o escola amb nosaltres, aquells que es mouen per la mateixa ciutat, aquells que formen part de la nostra mateixa “societat” o comunitat imaginada. Les ulleres occidentals que miren l’est d’Àsia veuen una manca d’emocions per tot arreu: en les relacions paterno-filials, de parella, amb els fills… tot tenyit per uns suposats valors confucians que entenen resumits en les paraules jerarquia i submissió i que fan que veritables expressions d’amor sublims passin com a submissió paterno-filial o d’esposa a espòs (que no diem que això no existeixi – només diem que entendre la Xina actual amb aquestes ulleres (reduccionistes a més a més de la nostra Western made versió del confucianisme) és com entendre la Catalunya d’avui des de la perspectiva del catolicisme practicant i, si hi voleu afegir més sang i fetge, dels càtars, ja posats).
L’altra explicació – no poc lligada amb la primera – fa directe referència a la sociologia de les emocions: malgrat que el fet de ser éssers emocionals (fet que s’escapa a allò que podem treballar des de la sociologia), la nostra dimensió emocional és una dimensió essencialment social. És essencialment social en tant que és forjada, formada i dotada de sentit en un llarg procés de socialització que ens explica des dels primers anys de la nostra vida com hem d’expressar l’alegria, la pena, l’enveja… i és més: què són l’alegria, la pena, l’enveja… i l’amplíssim ventall d’emocions humanes ja filtrades a través dels conceptes de cada llengua particular!
Certament la socialització en emocions a l’Àsia Oriental ha estat diferent que l’europea, però aprendre llengües és similar a aprendre codis i normes de sociabilitat: fins que aprens que moure la mà d’esquerra a dreta (i a l’inrevés) per saludar, pot ser que tot aquell que et faci aquest senyal el prenguis per boig, estrany o maleducat perquè no et saluda. Sovint, no sabem llegir, no sabem entendre l’altre, i no el sabem “desxifrar”, … però aquest és bàsicament el nostre problema i la nostra mancança! No ens diu res de la sociabilitat o, en el cas que parlàvem, de les emocions o de l’expressió de les emocions de l’altre : més que destacar el fet que no les sabem captar i interpretar. D’aquí a dir que no hi són… hi fa falta una bona dosi d’orientalisme.
