El 2011 és un any de commemoracions xineses. Alguns mitjans parlen del 45è aniversari de la Revolució Cultural que Mao Zedong va endegar per acabar amb els seus oponents dins el Partit Comunista Xinès i tornar a ser el timoner omnímode de la Xina. Difícilment ningú celebrarà aquest esdeveniment tan funest per milions i més milions de xinesos. Hi ha un altre aniversari, però, que una part dels xinesos sí està disposada a celebrar: el centenari de la República de la Xina.

El 10 d’octubre de 1911 es va produir un aixecament a la ciutat de Wuchang que es considera l’inici de la Revolució de Xinhai i que el 29 de desembre d’aquell mateix any va culminar amb la proclamació de Sun Yat-sen (1866-1925) com a primer president de la República. Per qüestions estratègiques, pocs mesos després Sun va cedir la presidència del nou estat al general Yuan Shikai (1859-1916), qui després de quatre anys de convulsa i dictatorial presidència acabaria autoproclamant-se emperador de l’Imperi de la Xina –l’únic que ha existit amb aquest nom en tota la història–. El seu regnat imperial va durar amb prou feines cent dies i va morir poc després. Però des de llavors s’ha considerat que la República va ser un fracàs, atès que després de la desaparició de Yuan Shikai la Xina va quedar dividida en mans de senyors de la guerra durant un període llarg  i devastador, i que posteriorment la invasió japonesa i la guerra civil entre comunistes i nacionalistes van ofegar qualsevol intent de reconstrucció nacional fins la instauració de la República Popular el 1949. Però la realitat és que la revolució de 1911 va ser prou efectiva com per posar punt i final al sistema imperial de govern que durant dos mil·lennis havia definit l’esdevenir dels territoris xinesos. I, de fet, encara avui dia existeix una entitat política que s’anomena a sí mateixa República de la Xina –coneguda popularment com Taiwan­–. Que és on, efectivament, s’està celebrant de manera oficial el centenari.

Més enllà de les celebracions, aquest primer centenari de la República de la Xina hauria de servir per reivindicar algunes figures sorprenentment poc conegudes. Per exemple la d’alguns intel·lectuals i reformadors, revolucionaris o no, que, amb les seves idees i propostes, de vegades contraposades, van contribuir d’una o altra manera a crear les condicions de possibilitat per la caiguda del sistema imperial. Com per exemple Zhang Zhidong, Kang Youwei, Zou Rong, Liang Qichao, Zhang Binglin, Song Jiaoren, Qiu Jin o el mateix Sun Yat-sen, els textos dels quals van ser fonamentals en el seu temps. La realitat dels primers anys de la República xinesa és d’una complexitat i una rellevància històrica tan fonamental que no ens podem permetre d’entendre-la a partir de retrats impressionistes fets amb uns pocs traços. És precisament per això que hauríem d’aprofitar aquest centenari, per reflexionar sobre el període i la nostra manera excessivament empobrida de pensar-lo.

Fins que no s’endeguin projectes de traducció d’aquests i altres autors del període republicà, només un suggeriment de lectura pels qui hi estiguin interessats: un clàssic de Jonathan Spence, The Gate of Heavenly Peace: The Chinese and Their Revolution, un text encara fresc tot i haver estat publicat fa ja gairebé tres dècades.