Avui entrevistem a Joan Ribas Sebastian, col·laborador docent del Programa d’Estudis d’Àsia Oriental de la UOC, on imparteix l’assignatura “Geografia humana de l’Àsia oriental”. Joan Ribas és llicenciat en Ciències Polítiques i té un màster en estudis internacionals i de cooperació.

Quan i com vas començar col·laborant amb la UOC?

L’any 2003, amb la creació del Estudis d’Àsia oriental a la UOC. El com va ser a través de la presentació del meu currículum, seguint el procediment habitual de selecció de  col·laboradors docents. La meva formació i camp de treball en l’àmbit de les relacions internacionals, el fet d’haver cursat algunes assignatures de geografia de lliure elecció, i la investigació realitzada per una tesina centrada en aspectes polítics de l’Àsia central (vinculada geògrafica, política, cultural i històricament al que es coneix com la “Xina exterior”) van ser elements que van pesar en la decisió dels Estudis per formalitzar aquesta col·laboració, que ja dura 8 anys i em converteix -la qual cosa és tot un honor- en un dels consultors veterans dels Estudis d’Àsia oriental.

Com definiries la teva tasca com a col·laborador docent dels Estudis d’Àsia Oriental de la UOC? Què en destacaries?

Començaré per la segona qüestió. El cert és que, com dèia Manel Castells, gran part de les professions del futur encara s’han d’inventar, i això està motivat, entre d’altres factors, per l’impacte social de la revolució tecnològica. En aquest sentit cal destacar que la UOC ha estat pionera en l’exploració d’aquests nous nínxols laborals que s’han anat creant, i de fet els ha convertit en un dels seus valors afegits destacats. La flexibilitat funcional, horària i geogràfica és fonamental en la dimensió laboral/profesional del món contemporani. Personalment, aquesta flexibilitat m’ha permès mantenir una activitat acadèmica malgrat els viatges i o períodes de residència per motius de feina a altres parts del món.

Pel què fa a la primera part de la pregunta, l’experiència em diu que la constància en el seguiment de l’aula és bàsica per a dur a terme una bona tasca docent. Pedagògicament intento basar-me en els valors del model Freire. Aquest gran pedagog dèia que la paraula “alumne” (etimològicament “sense-llum”) era un concepte equivocat quan s’aplicava a algú que estava aprenent. Ell s’hi referia com “estudiants”, i s’incloia en el grup, atès que cada aula és un nou conjunt de bagatges que reben coneixements, però que també n’aporten. Aquest model podria vincular-se al simbolisme del concepte taoista del Yin i el Yang. Així doncs considero que, si bé tinc assignades les funcions de contribuir que les i els estudiants assimilin uns continguts didàctics, sobre els que tinc una certa especialització, a través de mecanismes com la dinamització de l’aula, la resolució de dubtes sobre el temari, correccions personalitzades que orientin l’estudiant, etc., també crec que el consultor ha de viure un constant procés d’aprenentatge i d’actualització tant dels continguts de la seva assignatura (i en el cas de l’Àsia oriental aquesta evolució és certament ràpida) com de les eines pedagògiques que utiliza (xarxes socials, metodologies participatives, foment de la interacció).

En l’assignatura “Geografia humana de l’Àsia oriental” s’analitzen els moviments de població, com l’home influeix en el medi i com el medi influeix en el desenvolupament cultural, entre altres qüestions. Ens en pots dir alguna cosa al respecte?

Un bon resum de l’assignatura, tot i que l’abast dels seus continguts són una mica més amplis del que planteges. La geografia humana es pot definir com una ciència social que estudia l’estructura dinàmica dels fets que es donen a la superfície de la Terra, centrant-se especialment en aquells que tracten d’aspectes humans, socials, econòmics, culturals i polítics, en relació amb el medi. És a dir, els aspectes de la interacció entre l’ésser humà i el medi. Si bé el concepte de Geografia ja existeix des de l’època antiga, la geografia humana s’institucionalitza a la universitat durant la segona meitat del s.XIX, amb la publicació l’any 1882 de l’obra Anthropogéographie de Friedrich Ratzel. Després de la Segona Guerra Mundial es produeix una gran ruptura en el camp dels estudis científics, i una important fragmentació interna que desemboca en subdisciplines gairebé independents entre elles (geografia física, econòmica, urbana, política, etc.). La geografia humana, tot mantenint un ancoratge en disciplines de les ciències naturals (geologia, climatologia, vulcanologia, etc.) es mou més en l’àmbit de les ciències socials (economia, demografia, ciències polítiques, antropologia, etc.).  D’aquí que l’assignatura garanteixi una base de coneixements àmplia i interdisciplinària, i la importància de “Geografia Humana de l’Àsia oriental” com a assignatura troncal dels Estudis. Bé és cert que l’espai que entenem com Àsia oriental cobreix una àrea de 12 milions de km2 (un 20% més de territori que Europa) i una població que s’apropa als 1.600 milions (el doble de la d’Europa), i pensem en la complexitat que suposaria organitzar uns continguts d’una assignatura que es digués “Geografia humana d’Europa”!

Actualment treballes en projectes de cooperació internacional, quines experiències destacables ens pots explicar en relació al món de l’Àsia Oriental?

En un dels exercicis que hem posat en alguna PAC de semestres anteriors s’havia de reflexionar, precisament, sobre la influència de l’Àsia oriental (i especialment de la Xina, on viu 1/5 de la població mundial) en el camí per la consecució dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de Nacions Unides. Òbviament aquests objectius difícilment seran assolibles a nivell global, però la regió de l’Àsia oriental com a conjunt sí que els haurà assolit l’any 2015. Hi ha una eina sobre indicadors de desenvolupament humà on es pot observar tot això molt gràficament: http://www.gapminder.org/world/

De fet la Xina porta dues dècades creixent a un promig d’un 10% anual, ha esdevingut la segona economia mundial, i en un context de crisi del deute a Europa i els Estats Units, és actualment el país més capitalitzat del món. Només en deute públic nord-americà disposa d’unes reserves d’1,2 bilions d’euros, l’equivalent del PIB espanyol de l’any 2010. La Xina s’ha convertit, de fet, en un dels principals donants d’ajuda al desenvolupament, a través de la construcció d’infraestructures a molts països d’Àfrica, Amèrica llatina i el Mashrek, sovint a canvi de contrapartides en matèria de recursos naturals i energia, i entrant en clara competència amb els interessos occidentals a altres parts del món. Una anècdota que puc explicar en relació a aquest tema i que em sembla prou simbòlica va ocórrer fa un parell d’anys, quan vaig anar a Burundi i Tanzània a fer un seguiment de projectes. A Bujumbura, la universitat era un edifici modern, de marbre i vidre, construït amb finançament xinès. El cartell d’entrada estava escrit, en lletres ben grans i centrades, en kirundi -la llengua local de Burundi- i xinès, i en lletres sensiblement més petites i a peu de cartell, en francès.

Tot això té molt a veure amb el traspàs de l’Atlàntic al Pacífic com a principal eix dels intercanvis econòmics mundials. En aquest context la tendència actual que pren més força en el món de la cooperació al desenvolupament és la cooperació empresarial i econòmica. Cal, però, tenir molt present que cal que s’acompleixin també uns criteris de sostenibilitat ambiental i social per a que el creixement econòmic pugui produir-se, i també ser molt conscients de la insostenibilitat del model de creixement que la Xina, imitant en 30 anys el que Occident va fer en un segle i mig, ha mantingut fins ara.

Què et sembla la iniciativa del nostre blog?

Qualsevol iniciativa que serveixi per a dinamitzar la comunitat de persones que estudien o treballen a la UOC em sembla molt positiva. Encara més aquells tipus de eines que facilitin la comunicació i l’intercanvi d’informació especialitzada.