És encoratjador veure que la implantació dels Estudis de l’Àsia Oriental a casa nostra no fa encara ni una dècada comença a donar no només fruits estrictament acadèmics (en volum de llicenciats i d’investigadors) sinó també fruits en forma de petites interaccions amb l’opinió pública i amb la nostra societat.

Un dels exemples més notables és el de la mediació cultural, que aplega ja un petit però creixent contingent de professionals ben preparats per treballar en problemàtiques específiques dels immigrants xinesos. En l’àmbit literari, en aquest article vaig comentar (tangencialment) les implicacions que té per al sector editorial que s’hagi obert un segment de mercat de lectors exigents i ben informats sobre l’Àsia Oriental.

Ara tot just m’acaba d’arribar aquesta entrevista i de seguida he pensat que es tractava d’un altre exemple en la mateixa línia. No és casualitat que precisament hagi estat Daniel Tomàs, un llicenciat en Estudis de l’Àsia Oriental, qui hagi intentat trencar alguns dels mites turístics sobre la Xina en un informe específic per al sector: “El turismo chino en España”.

En tots aquests exemples, no crec que el valor afegit el donin (només) els continguts–haver estudiat l’Àsia Oriental des de diferents matèries o haver-se iniciat en l’aprenentatge del xinès o el japonès. Es tracta, més aviat, del fet que aquests continguts han significat la porta d’entrada a un canvi de paradigma: una visió que, fonamentada en el coneixement acadèmic, genera una perspectiva diferent sobre l’Àsia Oriental. És una visió més complexa i més crítica–envers l’Àsia Oriental i, sobretot, envers la pròpia visió que en tenim des de casa nostra. Aquesta és, al meu entendre, la clau de volta de la qüestió.