Aquestes setmanes ha aparegut un nou disc al mercat amb un títol estrany que, tot i que d’entrada no ho sembli, manté una vinculació amb el món de l’Àsia oriental: El fluido García, del grup barceloní Sidonie. El fluid en qüestió és allò que permet que els protagonistes de la novel·la El anacronópete puguin viatjar en el temps, concretament a la Xina del segle III, sense envellir ni rejovenir. L’obra, publicada el 1887, fou escrita per Enrique Gaspar, home de lletres que va residir al sud-est de la Xina alguns anys mentre exercia de cònsol del govern d’Espanya a l’imperi Qing.

El anacronópete és una obra única. Tot i que fins ara s’ha atribuït aquest honor a H. G. Wells, Gaspar és el primer autor de la literatura universal que planteja un viatge pel temps amb una màquina específicament dissenyada per aquest fi. I ho fa en un text ple d’humor i enginy –i també inconsistències narratives– que invita els lectors a fer un viatge pel passat imaginat de llocs com Espanya, l’antiga Roma o la Xina. Ofereix, per tant, una oportunitat per entendre la perspectiva amb què els espanyols i els europeus de finals de segle XIX es representaven la Xina i la seva història.

El que explica Gaspar de la història xinesa és molt significatiu i representatiu del període. L’imperi xinès, indica, va arribar a un estat de desenvolupament extraordinari molt abans que Europa, fins al punt que la Xina contemporània –la de finals de segle XIX– es presenta com una involució, una nació decadent, especialment  davant la puixança de la cultura i les nacions europees. Gaspar ho amaneix amb invents xinesos (alguns d’ells mai inventats), reflexions sobre confucianisme, budisme i taoisme, o l’aparició d’usurpadors i emperadrius momificades que tornen a la vida amb el viatge a través del temps. Però el rerefons intel·lectual no és nou: en una versió més elaborada, la trobem en la “mòmia embalsamada amb jeroglífics” amb què Herder va comparar l’imperi xinès a finals de XVIII o les idees de l’estancament de la història xinesa que apareixen en diverses obres de Hegel de la primera meitat del XIX.

El més sorprenent, però, és que aquesta forma de representar-se la història de la Xina, i de pas de la resta d’Àsia, va sobreviure durant molt de temps, tot i que en versions més complexes i refinades. I no només a través de l’obra d’historiadors clau del segle XX com Fairbank o Reischauer, que rebutgen el canvi i proposen la transformació com a clau interpretativa del passat de la Xina o el Japó. No és estrany trobar autors que encara avui dia s’entesten a analitzar el passat de l’Àsia oriental a partir de plantejaments culturalistes que en neguen la seva historicitat. Com si aquell suposat estancament, més que determinar el passat de la Xina, hagués estat un problema que ha afectat bàsicament els historiadors que ens l’han narrat.