Des de mitjans de la dècada dels 1960 i fins els nostres dies floreixen, com les flors als cabells dels joves que van acudir a l’estiu de l’amor a Woodstock, les filosofies, les religions i la cultura asiàtica mediatitzada i adaptada a un mercat occidental desitjós de canvi. La música pop es va omplir amb les ressonàncies dels sitars i l’afany per disposar de lemes sobre la llibertat personal fora de la presó d’una societat encarcarada va donar la benvinguda a un exèrcit de missions asiàtiques liderades per gurus i líders espirituals fets a sí mateixos amb la qualitat del carisma –la capacitat per guiar i inspirar als altres en una missió salvífica comuna.

Aquell jovent dels anys seixanta havia viscut una infantesa en blanc i negre als anys 1950 i en el seu moment d’acció volien tornar-ho tot, de cop i volta, en un tecnicolor rampant. El tecnicolor, un tecnicisme propi del cinema i les capes i subcapes d’impressions colorades al paper dels fotogrames, pot ser una bona metàfora per referir també a les capes que trobem al darrera de les impressions acústiques, les projeccions líriques i les exhibicions de l’altra asiàtic i la seva projectada identitat a la música pop. Lluny de quedar-se a aquella època, trobem els fils sonors des d’aquella època fins els nostres dies.

La cartografia sonora de la nostra història musical contemporània està plena de cançons on l’arravatament de les paraules omple de sentit l’erosió de les cultures enteses com hegemòniques. Grups dels anys 1970 com Steely Dan, amb els seus components, Donald Fagen i Walter Becker, representen a la perfecció aquesta línia dependent del context social i polític de l’època i del col·lapse paradoxal del mercat mateix de consum d’idees. Les lletres de les seves cançons són un extraordinari pòrtic per analitzar algunes representacions sobre l’altre asiàtic.

Si agafem, per exemple, una cançó com “Bodhisattva” (1973), trobem uns interessants versos que ens parlen de la recerca de la salvació dels angoixats americans que desitgen la sortida d’un malaltís bel·licisme decadent amb Vietnam de fons. A la cançó, escoltem com se’ns explica que algú (un americà, en aquest cas) busca trobar-se en el camí a un bodhisattva, és a dir, aquells homes que han trobat la clau interior de l’esperit búddhic i que, en haver entrevist el nirvana, prefereixen retardar la seva il·luminació per ajudar a altres a trobar aquest mateix camí. El bodhissattva li donarà la mà i li mostrarà el resplendor del “seu” Japó i centelleig de la “seva” Xina (Can you show me/The shine of your Japan/The sparkle of your china).

Els mateixos Fagen i Becker, certament fascinats d’una Àsia Oriental possible correspondència versemblant del negatiu on reflectir la imatge distorsionada de la Nord-Amèrica fallida, ofereixen altres exemples significatius d’anàlisi. A “Aja” (1977), el títol mateix és una Àsia transformada en el so fonètic que la desvela i oculta a la vegada -“Aja” cantada aproximadament com “eishia” -so semblant al de la paraula “Àsia” en anglès-. Els versos de la cançó prefiguren un ambivalent somni de malson de les terres vietnamites trastocades per la guerra on la gent mai es mira mentre sona la música xinesa que s’escolta, als temps morts dels soldats, la música xinesa sota les figueres de Bengala (Banyan Trees), uns arbres estimats, segons es diu, per buddhistes i hindús. Tant les figueres com les músiques, no acabaran de consumir-se en caure sota les dobles hèlix dels helicòpters del cel de la nit:

Up on the hill / People never stare / They just don’t care / Chinese music under banyan trees / (…) Up on the hill / They’ve got time to burn / There’s no return / Double helix in the sky tonight

Hi ha molts d’altres exemples igualment interessants. Un d’ells pot ser la cançó, hit als anys 1980, “China Girl”, co-escrita per Iggy Pop i David Bowie. Ja a plena era dels videoclips, veiem i se’ns explica la història d’amor entre una dona xinesa i un occidental que se sent atrapat a la forta passió que ella li desperta. Ell argumenta la tragèdia per venir en un amor fortament imperialista

I stumble into town just like a sacred cow / Visions of swastikas in my head / Plans for everyone / It’s in the white of my eyes / My little China Girl / You shouldn’t mess with me / I’ll ruin everything you are / I’ll give you television / I’ll give you eyes of blue / I’ll give you a man who wants to rule the world

Ensopego dins la ciutat com una vaca sagrada / Visions d’esvàstiques en el meu cap / Plans per a tothom / Està en el blanc dels ulls / La meva petita noia xinesa /  No ha de ficar-se amb mi / Vaig a arruïnar tot el que ets / Et donaré televisió / Et dono els ulls blaus / Et donaré un home que vol dominar el món

O, també, comptem amb l’advertiment de tempesta que Elvis Costello situa a Tokio, “Tokyo Storm Warning” (1986), però que dibuixa una mundialització de l’instant i del desastre de la fi d’una època d’excessos en el que continuem vivint ara, malgrat hagi hagut canvi d’actors i agents de la nostra història. Costello relliga un caòtic so on desfilen les imatges cinematogràfiques del cel a les pel·lícules barates fetes a Corea amb monstres i godzilles, els hotels càpsula japonesos amb un Disney transformat en escorxador, la immigració italiana de les “little Italy” a Broadway, les vacances a les Malvines promocionades pels ecos de la política de Thatcher, les noies descalces de Nàpols o uns estranys gratacels de Barcelona…

Tokyo Storm Warning / The sky fell over cheap Korean monster-movie scenery / And spilled into the reservoir of the crushed capsule hotel / Between the Disney abattoir and the chemical refinery / (…) A barefoot girl from Naples or was it a Barcelona hi-rise / (…)Now dead Italian tourists bodies litter up the Broadway

Advertència de Tempesta a Tòquio / El cel va caure sobre l’escenari de la pel·lícula barata de monstres coreana / I va vessar sobre el pantà del triturat hotel càpsula / entre l’escorxador de Disney i la refineria química / (…) Una nena descalça de Nàpols o era potser un gratacels a Barcelona / (…) Ara els cossos dels turistes italians fan malbé Broadway

Fruit del reflex social, la música i el missatge escrit que l’acompanya poden ser un bon vehicle per apropar-se a l’altre en un mateix i a un mateix amb els afectes i desafectes sonors.

Montserrat Crespín Perales