Diumenge passat es van celebrar unes noves eleccions presidencials a Taiwan. Els mitjans a casa nostra no han dedicat gaire atenció a l’esdeveniment, però hi ha alguns fets que atorguen a aquests comicis un significat especial. Un destaca per davant de la resta: el 2012 fa ja un segle de les primeres eleccions que es van celebrar a la República de la Xina (nom oficial de l’estat taiwanès), el 1912. El que més sorprèn, però, és que tot i els gairebé 100 anys de distància entre unes i altres, el guanyador de les eleccions ha estat ara i va ser llavors un mateix partit, el Kuomintang (KMT, Partit Nacionalista).

Moltes coses, però, han canviat en aquest segle. La República de la Xina d’ara és un estat diminut si la comparem amb l’extensió que ocupava fa cent anys. I, tanmateix, és un estat políticament molt més estable i consolidat que aquella Xina convulsa de després de la Revolució de 1911. L’escenari polític tampoc no té res a veure. Els partits rivals del Kuomintang de 1912 van desaparèixer els anys posteriors. Mentre que actualment, i des que el 1996 es van celebrar les primeres eleccions democràtiques a Taiwan, el seu rival és un partit força jove, creat el 1986, el Partit Democràtic Progressista (PDP), que diumenge va perdre les eleccions amb una diferència del 6%, major del que les enquestes havien pronosticat.

El PDP és descrit de manera general com un partit sobiranista, en contraposició a un KMT més disposat a parlar d’una eventual reunificació amb la Xina. Però el PDP és molt més que això. Parlar del PDP és parlar de la història recent de Taiwan. El seu origen el trobem en la lluita pels drets civils que va començar a tenir una dimensió pública durant la dècada dels 1970, especialment després de la mort de Chiang Kai-shek. De fet, bona part dels primers líders del PDP van ser els tristos protagonistes de l’Incident de Kao-hsiung de 1979, en què la policia del KMT va atacar indiscriminadament una manifestació pacífica i va detenir els principals opositors del règim. Entre ells el futur president del PDP, Lin Yi-hsiung. Al dia següent que la seva esposa denunciés públicament les tortures que havia patit el seu marit a la presó, la mare de Lin i dues de les seves filles van ser assassinades a la seva pròpia llar sense que mai es realitzessin detencions. Lin acabaria abandonant el PDP i la vida política activa durant la primera dècada del segle XXI, tot i que ha seguit recolzant públicament el partit en els principals comicis.

Un altre protagonista de l’Incident de Kao-hsiung, com a advocat d’alguns dels detinguts, va ser Chen Shui-bian. Després de ser condemnat a un any de presó per la seva oposició al KMT, Chen va protagonitzar una ascensió política fulgurant. El 1994 va ser escollit alcalde de Taipei, en la que va ser la primera derrota important que patia el KMT en la seva història a Taiwan. Sis anys després, Chen Shui-bian es va convertir en president de la República de la Xina, victòria que va reeditar a les eleccions de 2004. La segona de les seves legislatures, marcades pel tensionament de les relacions amb la Xina, va estar esquitxada d’escàndols de corrupció que el van implicar directament. Quan el 2008 el KMT va recuperar el poder, amb Ma Ying-jeou com a nou president, Chen i la seva esposa van ser detinguts i condemnats. Tot i que el judici i les formes que va seguir van ser criticats per molts, Chen Shui-bian va ser condemnat per corrupció a cadena perpètua, condemna que es va acabar rebaixant a una pena de 19 anys de presó.

Els últims quatre anys, el PDP ha hagut de sobreviure a un procés difícil en què li ha calgut superar políticament i anímica el daltabaix que va representar la caiguda de Chen Shui-bian. Les eleccions de la setmana passada posen de manifest que el procés no ha finalitzat, tot i que la feina de la candidata Tsai Ing-wen ha permès recuperar una part del crèdit perdut. Però molts taiwanesos segueixen encara decebuts pels últims anys de la presidència de Chen i la seva ruïna política, alhora que l’evolució econòmica de l’illa fa innegable la necessitat d’una entesa amb la República Popular. A més, el rival, el reelegit president Ma Ying-jeou, és un personatge amb un innegable atractiu mediàtic, un polític carismàtic que ha tornat al KMT el vigor que aparentment havia perdut els últims anys.

Més enllà d’aquestes alternances polítiques, però, hi ha una lliçó innegable que cal destacar. Tot i la lluita desigual entre el KMT i el PDP dels anys 1980 i 1990, de la repressió, els empresonaments i els judicis sumaris de llavors, la normalitat és ara el tret dominant de la vida política a Taiwan. Els anys de lluita civil per la democràcia i les dificultats que es va haver de superar no han caigut en l’oblit. Però s’ha optat de manera pràctica per la reconciliació i per mantenir les disputes en el terreny estrictament polític.

En el combat polític sempre hi ha cops baixos, i el KMT i el PDP de tant en tant fan ús del joc brut. Però les imatges de mastegots entre diputats del parlament taiwanès que de tant en tant apareixien als nostres telenotícies als anys noranta i els comentaris sorneguers que vegades feien els presentadors han passat a la història. Sembla que definitivament.

David Martínez-Robles