Amb aquesta entrada d’avui voldria convidar-nos a fer una ullada al vídeo de RTVE que està linkat al final d’aquest paràgraf i que estarà disponible en obert encara uns dies més, fins a mitjans de mes… Aquest és doncs un post de ràpida caducitat donada la caducitat de l’accés al material que avui us convido a pensar plegats.
Amb aquesta entrada d’avui voldria convidar-nos a fer una ullada al vídeo de RTVE que acompanya aquest text i que estarà disponible en obert encara uns dies més, fins a mitjans de mes… Aquest és doncs un post de ràpida caducitat donada la caducitat de l’accés al material que avui us convido a pensar plegats.
No obstant això, crec que reflexionar-hi és important. Només el títol del reportatge ja és una invitació a allò que trobarem més enllà del clic: “El imperio de los sin sexo” es diu i ens diu el reportatge. Un reportatge que ens promet obrir-nos les portes a la comprensió dels horitzons de fantasies, horitzons i realitats de les pràctiques sexuals del Japó. Promet, doncs, molt, potser massa, podríem dir. La tria dels mots aquí no és innocent, o no té conseqüències innocents… El imperio afirma el títol, connectant-nos ràpidament a un imaginari cuinat a foc molt lent, l’imperi del sol naixent, emperadors, gueishes, la cerimònia del te… conservadorisme, violència continguda, kamikazes, samuràis, manga… On parar??? I ara … de los sin sexo??? Què passa al Japó?
L’espectador comença a mirar el reportatge amb unes expectatives que li són menys pròpies del que potser assumim… Només el nom del reportatge esdevé ja unes ulleres que ens posem per consumir la resta del producte.
Cliquem i ens ho expliquen: els japonesos ja no fan l’amor. Molts per decisió, d’altres per rebuig de la parella. Ens diuen que els homes ja no volen contacte íntim amb les seves parelles. Què està passant? El reportatge ens obre les portes del Japó dels sense sexe a partir de les entrevistes no anonimitzades amb tres persones en categoria de testimonis i empresaris i venedors de joguines sexuals que ens mostren plens d’orgull els seus productes. Com a sociòloga podria dir que la mostra no és massa representativa per parlar d’un país. Però el narrador ens insisteix que es tracta d’homes com Fumiyo, molts homes com Fumiyo, el protagonista que ens guia per la seva vida eròtica des del vídeo box i els objectes de masturbació a les confessions íntimes d’allò que per ell és una relació sexual satisfactòria. ‘Homes com Fumiyo’ ressona mentre ho escoltem en el nostre procés de construcció de l’estereotip. Homes com ell, homes japonesos com ell….
Tot això s’acaba d’arrodonir en el reportatge amb les dades (vagues) de fertilitat japonesa – com si a Japó no haguessin arribat les darreres innovacions en matèria contraceptiva i hi hagués una correlació directa entre les vegades que els japonesos fan l’amor i el nombre de fills. Per acabar de ‘demostrar’ la dimensió del que està succeint, ens entrevisten una dona que argumenta com ella ha fet els seus fills sola perquè el seu marit va confiar en un laboratori per concebre’ls enlloc de fer-ho de forma natural amb ella per evitar haver de fer l’amor. Aquest cas únic serveix a l’espectador del reportatge com a prova per imaginar-se la tragèdia sexual japonesa.
Però per què es neguen els homes? La tensió del misteri encara no desvelat augmenta a mesura que passen els segons.
Ens diuen, al final, a través del testimoni de Fumiyo (com podria ser diferent?) que els homes ja no volen fer l’amor amb les dones perquè els estressa massa. Les dones han abandonat el seu rol tradicional, les dones ara cerquen el seu plaer. Resulta massa estressant tenir relacions sexuals amb elles perquè estressa cercar el plaer de l’altra. Ens diuen que els homes japonesos estan desorientats. Han perdut el paper de patriarca i el cerquen en les seves fantasies sexuals de forma solitària i conformista. Si no poden dominar la seva dona, dominaran una nina de plàstic de tamany real, de 24 quilos i molt suau i flexible.
Al final del reportatge, el narrador, en to transcendent ens pregunta: I això és així al Japó perquè són diferents? O només és que van per endavant?
És a dir… la realitat japonesa és així perquè els japonesos són marcians terrestres o perquè el fi del patriarcat porta que els homes perdin les ganes de tenir relacions sexuals amb les dones a nivell global? Perquè si és així… aleshores … què? Quina alternativa ens queda a nosaltres, que veiem el camí del futur i encara podem fer quelcom per canviar-lo? A la línia de les teories de l’evolució més pedestres que perderen credibilitat a finals del XIX…
Em va sorprendre que, al final del reportatge, no sortís aquella típica frase en lletra petita que ens adverteix “qualsevol similitud amb la realitat és pura coincidència”… hauria donat al reportatge un aire fresc que necessitava. Però no.
No voldria negar que no hi ha homes i dones al Japó que viuen experiències semblants a les dels protagonistes del reportatge. No voldria negar tampoc que la indústria del porno i de les joguines eròtiques no floreixi… (on no ho fa?). Però sí voldria demanar que a l’hora de buscar explicacions per fenòmens tan complexs, s’exercís un cert exercici de rigor i no es convertissin estereotips en dogma (i coses pitjors que estereotips) per mitjà de la seva medialització. Per saber què succeix a un nivell de complexitat tan elevat com és un sistema de relacions socials, cal saber trencar amb els estereotips i mirar més llunys dels donats per descomptat, examinar les pròpies ulleres amb les quals ens enfrontem a la pregunta, enlloc de fer-ne una versió sexy i comercialitzar-la a 45 minuts de televisió fluixa… Òbviament… tot el dit… és només la posició d’una humil sociòloga.