El faccionalisme ha estat una constant en la història del Partit Comunista Xinès (PCX). I el cas de Bo Xilai, expulsat recentment del Comitè Permanent del PCX després de ser acusat de corrupció i de la implicació de la seva esposa en l’assassinat d’un empresari britànic, és només l’últim cas que ens ha arribat. I ha estat un cas molt sonat, de fet. Per la magnitud dels esdeveniments, pel caràcter populista de Bo Xilai, i perquè a més era un destacadíssim representant de la ‘camarilla de Shanghai’, l’ànima de la qual és l’expresident Jiang Zemin.

Els diaris han dedicat prou articles al cas de Bo Xilai, així que centraré la meva atenció més aviat en el seu pare, Bo Yibo, destacat membre del PCX que va patir de manera radical les conseqüències de les lluites de poder que van dominar la Xina de Mao. Bo Yibo va ingressar al PCX el 1925, quatre anys després de la seva fundació, i va anar ascendint per l’escalafó del Partit de manera gradual. Durant la dècada següent va ser perseguit i empresonat pel Kuomintang, es va unir a la Llarga Marxa poc abans que aquesta finalitzés, i ja durant el període de Yan’an va ocupar càrrecs secundaris en el govern. Pertany, doncs, a les primeres generacions de líders de la República Popular, tot i que la seva figura no tingui una gran transcendència pública.

Des dels anys 1940, Bo Yibo va formar part de la camarilla de Liu Shaoqi i es va alinear amb altres dirigents de caràcter pragmàtic per intentar frenar les polítiques poc realistes de Mao Zedong en matèria econòmica. Tot i ser-ne un dels protagonistes, va aconseguir sobreviure a la primera gran lluita interna que es va produir en el PCX després de la instauració de la República Popular, i es va mantenir com a membre del Politburó fins a l’esclat de la Revolució Cultural. Aquesta, però, va representar un punt i a part en la seva carrera i la seva vida.

Bo Yibo va patir dures represàlies per haver contradit el President Mao i haver-se oposat a les seves polítiques uns anys abans. Havia estat un dels “seixanta-un renegats” que durant els anys 30, sota l’amenaçant pressió del Kuomintang, van renunciar a la militància del PCX. Tot i que aquella renúncia es va realitzar amb l’autorització del mateix Politburó, del qual Mao Zedong n’era llavors membre, el 1967, en plena Revolució Cultural,  es va decidir perseguir aquells 61 quadres. El cas de Bo Yibo és especialment conegut perquè va aconseguir registrar les tortures a què va ser sotmès en petits paperets que va anar amagant a la seva cel·la i que molts anys després van servir per condemnar els seus enemics.

Bo Yibo va aconseguir sobreviure a aquella convulsió política, va ser rehabilitat després de la mort de Mao i va tornar a ocupar alts càrrecs en l’Estat xinès. Però la Revolució Cultural sens dubte va marcar el seu destí i el de la seva família. Dos fets especialment punyents van quedar en el seu record. Per una banda, la desaparició de la seva dona, que va morir apallissada pels guàrdies rojos. Per l’altra, la participació del seu fill Bo Xilai en el seu propi procés de denúncia i represàlia com a acusador, segons asseguren algunes fonts. Malgrat tot, però, Bo Yibo es va convertir a partir dels anys 1980 en un incondicional impulsor de la carrera del seu fill.

Tot i les conseqüències que la Revolució Cultural va tenir pels seus pares, Bo Xilai sembla que no s’ha avergonyit mai del seu passat com a guàrdia roig. Fa pocs anys, ja com a destacat líder del Partit, va iniciar un moviment per reviure la “cultura roja”, fent ús de proclames extretes del Petit Llibre Roig de Mao, impulsant les emissions en les televisions locals de programes de propaganda populista, demanant als joves que anessin al camp a treballar o aixecant noves estàtues dedicades al President Mao.

Però la Revolució Cultural i els seus excessos finalment han passat factura a Bo Xilai. Tot i que la seva detenció i expulsió del Politburó, sota l’acusació de corrupció, s’ha produït fa pocs dies, la seva sentència ja s’havia fet pública un mes abans, quan el Primer Ministre Wen Jiabao va advertir dels perills de tornar a viure una “tragèdia històrica” com la de la Revolució Cultural. Era un anunci clar de qui estava destinat a sortir derrotat de l’última disputa interna del Partit. Derrota que la majoria d’analistes de la Xina contemporània ha acollit de manera positiva.