Aquests dies hem pogut seguir la commemoració del jubileu de diamant de la reina Isabel II d’Anglaterra. No he seguit gaire les celebracions, però l’esdeveniment m’ha fet recordar altres jubileus similars a l’altra banda del continent eurasiàtic. N’hi ha tres d’evidents i força coneguts.

El més proper en el temps és el de l’emperador Shôwa del Japó, conegut habitualment com Hiroito, que va regnar entre 1926 i 1989. El seu regnat, de més de 62 anys, és testimoni d’un període de canvis enormes al Japó. Hiroito va viure i en part protagonitzar l’emergència del Japó com un poder imperial expansiu a l’Àsia oriental, que el va dur a estendre el seu domini des de Manxúria fins al sud-est asiàtic, incloent-hi tota la costa xinesa i parts importants de l’interior del continent. El mateix Hirohito va haver de pronunciar la rendició del Japó al final de la Segona Guerra Mundial i va haver d’acollir les forces d’ocupació nord-americanes acabat el conflicte. El govern nord-americà es va assegurar que Hiroito quedés lliure d’acusacions pels crims de la guerra, conscients del paper que representava la seva figura en la societat i en la reconstrucció del Japó. A canvi, però, va haver de renunciar en una declaració solemne a la dimensió divina que es pressuposava als emperadors japonesos. En les últimes dècades del seu regnat, Hiroito va poder veure com el Japó era capaç de recuperar la seva posició com a gran potència, tot i que ara únicament en l’àmbit de l’economia.

El segon cas, el de l’emperador Kangxi de la Xina, és força més llunyà. El seu regnat, que s’estén entre 1661 i 1722, representa l’inici del període daurat de la dinastia Qing, l’última de les dinasties xineses. Kangxi és el segon dels emperadors manxús que va aconseguir governar els territoris xinesos. Ell és qui va aconseguir acabar amb els focus de resistència que els manxús van trobar dins la Xina i és qui va aconseguir per primera vegada posar l’illa de Taiwan sota el control imperial. A més, va iniciar l’expansió manxú cap a Àsia central i va frenar les ànsies de l’imperi rus a l’Àsia oriental. Al final dels seus seixanta-un anys de regnat, la Xina era l’imperi més poderós del món, amb uns nivells de riquesa i prosperitat que probablement eren desconeguts a cap altre lloc del planeta.

Finalment, cal esmentar el net de Kangxi, l’emperador Qianlong de la dinastia Qing, que va ocupar el tron des de 1735 a 1796, tot i que després d’abdicar va continuar regnant des de l’ombra fins a la seva mort el 1799. Qianlong protagonitza la culminació de l’imperi Qing, estenent les seves fronteres fins al Tibet i Xinjiang. El reu regnat, que també va superar els seixanta anys, té tanmateix una lectura dual, amb un període inicial marcat per la prosperitat a la Xina però uns últims anys que anuncien la forta crisi social, política i econòmica que dominarà la Xina durant tot el segle XIX.

Tot i la llunyania temporal i geogràfica, curiosament existeix un vincle entre el primer i l’últim dels monarques que he esmentat. I és que, al final del període de Qianlong, un ambaixador britànic va arribar a la cort xinesa per exigir el final de les mesures proteccionistes que regulaven el comerç estranger a la Xina. L’emperador Qianlong va rebutjar les exigències britàniques, com va deixar ben clar en una famosa carta que va dirigir al rei Jordi III d’Anglaterra. És a dir, el rererebesavi de la reina Isabel II.

David Martínez-Robles