Fa un parell de setmanes va tenir lloc la jornada de celebració del 15è aniversari del programa d’Humanitats de la UOC. Des del blog del programa d’Humanitats, els nostres
col·legues han donat continuïtat a les reflexions que s’hi van plantejar i que orbiten al voltant d’una pregunta: “Per què humanitats?”

Els qui estem enquadrats dins dels Estudis de l’Àsia Oriental, sigui com a docents o com a estudiants, potser no podem aportar arguments de base per al debat, però sí que hi podem contribuir obrint una via de diàleg que faci més vigent la pregunta.

M’agrada defensar amb insistència que el principal repte humanístic i acadèmic en el món actual és la comprensió crítica de la diferència en les seves múltiples manifestacions. Així, si volem que la resposta a la pregunta “Per què humanitats” ens sigui rellevant ara i aquí, hauria d’abordar la complexitat del món que ens envolta. I això implica analitzar, comprendre, gestionar i integrar la diferència en la seva màxima diversitat: ètnica, lingüística, cultural, de gènere i de molts altres tipus. Parar atenció a aspectes de l’Àsia Oriental pot contribuir en aquest exercici crític–de la mateixa manera que ho pot fer aproximar-se a altres àmbits, conceptes, perspectives o disciplines que fins ara s’han mantingut en la perifèria de les Humanitats tradicionals. Tot plegat ens hauria de permetre ajustar-nos a un món cada cop més plural, interconnectat i difícil d’entendre–en el qual, paradoxalment, un volum ingent d’informació no sempre comporta un nivell de comprensió més crític.

No es tracta de demanar quotes d’atenció o d’integració de realitats perifèriques–cosa que, segons com, seria el més senzill de fer. Tampoc no es tracta de prioritzar les anàlisis de la contemporaneïtat davant de l’estudi del passat–ja que la diferència també es construeix i es pot entendre de manera diacrònica. Ni es tracta, al capdavall, de plantejar un combat contra l’etnocentrisme històric a les Humanitats armats amb un contra-etnocentrisme que hi pugui fer front i que vingui avalat per un suposat canvi de paradigma.

Es tracta, en definitiva, de buscar un reconeixement, una complementarietat i un enriquiment mutus que ens donin vigència i significació. Per això, cal que les Humanitats, si volen trobar un ancoratge sòlid en el món actual i respondre fructíferament a la pregunta que plantegen, s’obrin a nous interrogants que, sovint, sorgeixen des de les perifèries. I cal que els qui estem a les perifèries estiguem disposats a entrar-hi en diàleg i a plantejar-los interrogants que les interpel·lin i les estimulin.