Continuem amb una nova entrevista a persones vinculades al Programa d’Àsia Oriental. En aquest cas tenim el plaer de presentar-vos a una de les docents que més temps fa que col.laboradora amb el nostre equip: Ester Magriñà.

Ester,  quan i com vas començar col·laborant amb la UOC?

Doncs si no vaig errada va ser durant el curs 2000-2001, l’estiu abans em vaig presentar a la convocatòria d’una plaça per a consultor de l’assignatura de Pensament Polític i Social, que aleshores impartia a la Universitat Rovira i Virgili en la llicenciatura d’història. Curiosament vaig acabar fent de tutora dels estudis d’empresarials que justament s’iniciaven aquell semestre, sembla ser que necessitaven tutors i em van dir que el meu perfil s’adequava a les seves necessitats. No tinc cap dubte que aquesta etapa prèvia com a tutora m’ha ajudat molt en la posterior tasca de consultora de l’assignatura d’història contemporània de l’Àsia Oriental (iniciada el 2004) ja que m’ha permès percebre i entendre millor les realitats dels estudiants, sobretot aquells que són novells en l’entorn d’aprenentatge virtual.

D’aquesta manera començava el meu vincle i col·laboració amb la UOC i la meva immersió en l’aprenentatge virtual, en el qual val a dir que no era gran experta. Col·laborar amb la UOC ha estat una de les experiències més enriquidores que he tingut. Per una banda m’ha obligat a no quedar-me enrere pel que fa a les TIC, un món que vaig descobrir  de jove durant els darreres anys de la meva etapa universitària, i que des d’aleshores m’ha perseguit com un tsunami en la seva voràgine de canvis i innovacions, forçant-me a aprendre constantment i a renovar.

Tal vegada que la meva tasca de professora col·laboradora en un programa tant engrescador, atractiu i actual com aquest, m’ha permès aprofundir, aprendre i formar-me dins un àmbit de coneixement que a la universitat on vaig estudiar estava totalment oblidat i que per desgràcia continua encara amb aquesta gran mancança. Des de jove,…

havia llegit i m’havia interessat la història de l’Àsia Oriental, encisada de petita per les fascinants històries dels llibres que col·leccionava la meva mare de l’autora britànica Pearl S. Buck. A partir d’aquí gràcies a la meva col·laboració en el programa d’Àsia Oriental he pogut compaginar la meva gran passió per la història d’aquells països, grans desconeguts fins fa poc, i intentar trametre-la als meus estudiants.

Parla’ns una mica de la teva actual feina més enllà de la uoc. En la teva tasca de directora de Museu, heu pogut fer alguna exposició relacionada amb Àsia Oriental?

Directament, no. Hem  demanat en préstec exposicions temporals sobre diferents països, especialment de l’Àfrica, sobretot pel que fa a fotografia. Àsia és, ara per ara, una temàtica que comença a ser actualitat indiscutible i això òbviament serà motiu de canvis en els discursos expositius. El passat mes de desembre varem tenir però una magnífica i emotiva exposició del fotoperiodista Kim Manresa “Escoles d’altres móns”, on es mostraven nens aprenent en aules improvisades enmig de la pobresa. Recordo que hi havia retrats d’Indonèsia, Malàisia i Cambotja, i especialment cridava l’atenció, una en què un monjo budista impartia classe a un alumne enmig de les runes d’un antic temple.

Ara fa un any, en fer una exposició pròpia sobre la modernitat burgesa en el trànsit del segle XIX al XX, a l’espai dedicat a la dona burgesa varem exposar objectes femenins d’estil oriental com un joier, un paraigüet, un joc de te, etc… per explicar la fascinació de l’alta burgesia europea vers el refinament i el delicat gust oriental, sobretot en un moment en què el Japó es percebia com una potència modernitzada i reveladora doncs havia aconseguit sortir de l’ostracisme en què varen caure els seus veïns asiàtics, i tot gràcies a la seva occidentalització, la qual cosa refermava l’etnocentrisme d’Europa i els Estats Units.

Tenim una informació, si no anem errats, sobre un reusenc que va ser vicecònsul  a la Xina, Toda. És correcte?

Efectivament, com a reusenca faig pàtria. Eduardo Toda i Güell (1855-1941) diplomàtic, historiador, egiptòleg, bibliòfil i escriptor, va escriure apassionats relats sobre els viatges que durant la seva carrera diplomàtica el van permetre conèixer indrets llunyans i desconeguts en el seu món. Des de petita, quan visitava el museu de Reus i entrava a la sala de personatges il·lustres,  ja em cridava l’atenció la seva  fotografia disfressat de mòmia egípcia. No cal dir que aquesta fascinació ha anat creixent de gran. Es tracta d’un personatge enigmàtic i singular, qui hagi visitat el castell d’Escornalbou (un antic monestir  franciscà que ell va remodelar de dalt a baix) podrà conèixer on va viure els seus darrers anys i on es guarden molts records, llibres i trofeus que va anar reunint durant els seus viatges.  És per això que de l’Eduardo Toda  sempre en parlem  en alguna activitat a l’aula quan iniciem l’assignatura i tractem de l’etnocentrisme cultural  i el model d’historiador de la segona meitat del segle XIX i principi del XX, una tasca encarregada  bàsicament a missioners, diplomàtics i funcionaris.

Parlant sobre la nostra casa, si haguessis d’explicar a una persona que no coneix la nostra universitat, com definiries la teva tasca com a col·laboradora docent dels Estudis d’Àsia Oriental de la UOC?

 Tot i que he acabat exercint professionalment fora de les aules universitàries presencials, he tingut la sort de no desvincular-me de la didàctica de la història. M’explico, des de joveneta m’ha apassionat la història i he volgut conèixer què va passar, quan, com… Aquesta passió s’ha arribat a convertir en una obsessió per difondre i fer agradar la història a tothom que m’envolta. La museografia didàctica, la renovació dels discursos i els nous recursos expositius relacionats amb l’ús de les TIC m’han permès treballar a fons cap a aquesta direcció des del museu, ara bé la meva tasca com a col·laboradora docent no únicament m’ha permès no desvincular-me de la docència universitària, sinó que ha fet possible posar el meu granet de sorra per fer atractiva la història als estudiants del programa des del campus virtual.

El plaer més gratificant que he tingut com a persona al llarg de la meva tasca com a col·laboradora docentha estat llegir el missatge d’un estudiant que en acabar el semestre em fa saber que la història mai no li havia interessat massa i que després de cursar aquesta assignatura ha canviat radicalment la seva opinió. També he de dir que en iniciar el semestre, quan ens presentem tots plegats al fòrum, molts estudiants deixen caure de manera subtil que esperen aconseguir les expectatives assolides en l’assignatura d’història antiga i moderna posant el llistó molt alt.

Comenta’ns una mica sobre la teva docència. En l’assignatura d’Història, podries destacar alguna temàtica sobre la que percebis que els estudiants mostren interès? 

 Lògicament a mesura que ens endinsem en la història del s. XX, per proximitat i coneixença, l’estudiant té més interès o potser se sent més còmode i segur de participar a l’aula. Ara bé, temàtica concreta pel que fa als continguts impartits no te’n sabria destacar cap. No obstant això, de manera més conceptual sí que et diria  que el que  realment interessa molt a l’estudiant en aquesta assignatura és descobrir les claus per entendre i interpretar millor la realitat actual. És aquí on entra en joc la meva gran passió per la història i el fet de justificar que és una disciplina necessària i durant anys crec quelcom “menyspreada”. Qui no ha escoltat algú a la seva vida dir que l’assignatura d’història per l’únic que serveix és per memoritzar dates, noms i fets? En fi, si repassem la història de la didàctica d’aquesta disciplina no van tant errats, efectivament els historiadors han estat poc divulgatius en els seus treballs de recerca a l’hora de publicar i molts docents han enfocat l’aprenentatge a exercitar la memòria. Jo mateixa recordo que a l’institut, ja fa un grapat d’anys, quan la meva professora d’història em preguntava el nom de tots els reis d’Espanya i veia que t’encallaves o dubtaves et repetia la cantarella: “escupe Guadalupe”.

Ara bé, deixant l’anècdota personal al marge, val a dir que comptar amb l’assignatura d’història en el programa d’Àsia Oriental el completa en la seva vesant interdisciplinària i tanmateix treballar amb un equip docent propi i col·laborador, tant motivat i professional, ha fet possible  assolir un nivell de qualitat important pel que fa als continguts i poder entendre l’actualitat asiàtica i els accelerats canvis i transformacions que irremediablement condueixen a la desoccidentalització del món. No hem d’oblidar que mentre alguns països asiàtics progressen, la nostra societat de progrés s’ha de conformar amb l’objectiu de conservar l’assolit. I en aquest sentit, crec que no tant sols l’assignatura que imparteixo sinó tot el programa en general permet apropar-nos i crear vincles a banda dels econòmics, també culturals i socials, tant necessaris en la construcció d’aquest món global de què tothom parla.

En aquest sentit estudiar i conèixer la història és imprescindible per poder interpretar el present, tal i com reconeixia en una entrevista l’historiador i professor Josep Fontana   en dir que el pes de les trajectòries del passat sobre el que passa avui són absolutament decisòries i, tots som conscients actualment  que tot el  món esta immers en un procés de transformació important. En aquesta línia us recomano llegir el seu llibre: Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945,  on posa sobre la taula la nova situació del món actual dedicant especial atenció a Àsia.

Per últim, què et sembla la iniciativa del nostre blog?  Ens vols fer alguna recomanació?

Em sembla una  iniciativa molt d’acord  als nous temps i necessària. No solament perquè esdevé una font d’informació sobre noves publicacions, conferències, esdeveniments, etc…  que t’ajuda a actualitzar recursos, assabentar-te d’activitats… sinó que seguint la tendència actual dels entorns virtuals facilita molt la interactivitat, mostrant la vessant més propera i accessible del Programa de l’Àsia Oriental. Aquesta eina fa possible obrir un interessant espai sociabilitzador en què individus de perfils molt diferents: estudiants, experts, aficionats… interactuen compartint experiències, opinions i suggeriments de manera relaxada i distesa.

Per exemple, jo ho compararia una mica quan a la meva època d’estudiant a la cafeteria, passadissos i jardins del campus universitari ens atrevíem a intercanviar opinions entre professors i estudiants, amb una complicitat que sovint era difícil d’aconseguir dins de les aules. És doncs en aquesta línia que us recomano i encoratjo sobretot que es continuï treballant, tot i que penso que ja ho heu aconseguit.

Ester, tot un paler, fins aviat!