S’ha escrit molt sobre els estralls i els aspectes més sòrdids que van envoltar la Revolució Cultural xinesa. El primer any i mig del moviment va ser d’una violència extrema, física i simbòlica. Però, especialment a partir de 1969, quan es deixen enrere els grans enfrontaments entre guardes rojos i després de la intervenció de l’exèrcit, la Revolució Cultural pren un to més reposat. És el moment en què el culte al President Mao Zedong arriba a la cúspide. Mao esdevé més que mai el sol de la Xina, la llum que guia els xinesos cap al seu futur i patró dels seus destins. A pobles i barris proliferen petites capelles profanes en què s’oficien matrimonis davant del retrat del President, mentre es reciten sentències del Petit llibre roig com si es tractessin de lletanies als màrtirs i sants del panteó comunista.

Aquest culte al líder impregna tots i cada un dels aspectes de la vida quotidiana dels xinesos. Es tracta d’una autèntica codificació ritual que modula la vida a pobles i ciutats. S’abandonen definitivament les formes de salutació habituals: donar el “bon dia” o les “gràcies” esdevenen manifestacions burgeses i contrarevolucionàries que queden substituïdes per complexes fórmules devocionals només coherents des del punt de vista de l’exacerbació doctrinal del maoisme. Quan un camperol entra a una tenda, el venedor el saluda de manera immediata amb un “Autosuficiència”, al qual el primer respon amb naturalitat i sense dubtar “Menjar i vestits suficients”. Si el client és un estudiant, se li dóna la benvinguda amb amb un explícit “Llegir el President Mao”, que el jove replica amb “i obeir el President Mao”. A primera hora del matí, clients i botiguers llegeixen junts textos de Mao, ritual que al vespre es repeteix també a fàbriques, oficines i comunes agrícoles de tot el país.

Amb de la mort de Mao el 1976 tot aquest aparell d’indoctrinació ritual es deixa de banda. Però les seves conseqüències són encara visibles avui dia. Al viatger li sobta sovint que rarament usin els xinesos fórmules de cortesia entre ells. No és una mancança de la llengua, com alguns poden pensar, atès que a Hong Kong o Taiwan aquestes fórmules són molt freqüents. Més aviat es tracta d’un testimoni encara viu de la dècada de Revolució Cultural que fa 45 anys va començar a transformar de soca-rel la Xina.