Al llarg dels anys he anat adquirint un fort respecte a compartir amb els estudiants el text que el politòleg nord-americà S. Huntington va escriure exactament fa 20 anys en relació al xoc de les civilitzacions. Respecte no pas en el sentit del respecte intel·lectual que es pot tenir envers l’obra d’un determinat autor. En aquest sentit el meu judici no ha canviat gaire al llarg dels anys. Però sí respecte envers l’efecte que la lectura d’aquest text té en els estudiants, siguin de sociologia, de ciència política o d’estudis d’Àsia oriental.

Amb una sorpresa que ja no hauria de tenir observo com, semestre rere semestre, un bon gruix dels estudiants concentra la seva anàlisi del text en la “increïble” capacitat de predicció de Huntington que, al seu parer, ja va preveure barbaritats (mai millor dit!) com les de l’onze de setembre del 2001 a New York o les de l’onze de març del 2004 a Madrid. Així doncs, enlloc de cercar en el texts els fonaments teòrics i conceptuals sobre el qual Huntington basa la seva hipòtesi del xoc de civilitzacions, els estudiants miren fora del text i consideren tot allò que ha succeït en les darreres dues dècades a l’hora de valorar la qualitat de la contribució de Huntington. I quan fan això, a l’uníson destaquen com d’encertat anava l’autor, quan l’any 1993 ja ens advertia, recordem-ho: pocs anys després de la caiguda del mur de Berlín i el final de la guerra freda, que el nou ordre mundial s’estructuraria a partir de límits i fronteres diferents als ideològics.El concepte de civilització (que Huntington recolza sobre cultura) esdevé el pal de paller del nou ordre mundial.

I Huntington fins i tot s’entreté en llistar-nos el nombre de civilitzacions de les quals està parlant, delimitant-ne els seus límits geogràficament. Com si les civilitzacions fossin plaques tectòniques, Huntington destaca que és allà on aquestes físicament entren en contacte les unes amb les altres que hi ha falles, fenòmens d’especial virulència i violència; conflictes i negociacions identitàries poc amistoses. Allà on hi ha més contacte hi ha més conflicte, ens ve a dir Huntington. I ens remet a l’evidència per tal que ens convencem per nosaltres mateixos.

Una bona lliçó d’història hauria de servir d’antídot per a una tesi com la de Huntington, i potser també un bon passeig per les àrees de la sociologia i l’antropologia que ens farien adonar de la complexitat de conceptes com cultura i, encara més, civilització; conceptes que l’autor fa anar amb una alegria força mancada d’una reflexió pausada i profunda. Huntington és un exemple paradigmàtic de l’orientalisme del qual parlava Edward Said quasi dues dècades abans.

I la pregunta fóra: si ja coneixem el paradigma de l’orientalisme, si estem vacunats amb Said d’aproximacions com les de Huntington… per què captiven igualment? Per què no se’ns indignen els estudiants quan llegeixen la retòrica poc fonamentada d’aquest politòleg?… Dons en molts casos perquè consideren que la història li ha donat la raó al politòleg de Harvard. Perquè veuen el món dividit per fronteres civilitzatòries que afecten, sobretot, la religió i la identificació religiosa i que crea un “altre”, ara un “altre musulmà” com el contraposat a un “nosaltres” demòcrata, amable, ecologista i respectuós.

Com ens ensenya la sociologia, normalment les etiquetes que posem, examinades de ben a la vora, diuen més de l’etiquetador que de l’etiquetat… com a mínim al principi… perquè ens trobem amb una altra qüestió que és encara més de fons que aquesta. En sociologia també s’ha fet famós l’anomenat “teorema de Thomas” que ens ve a dir que quan un col·lectiu accepta i defineix una situació com a real, aquesta esdevé real en les seves conseqüències. Per tant, si l’escrit original de Huntington tenia una base pobre, estava escrit sobre uns conceptes pobrament definits i altament discutibles, això ens diu poc sobre les conseqüències reals de l’escrit. Si l’escrit fou acceptat amb gran èxit i ressò a l’acadèmia i també (sobretot) fora d’ella, en el sistema polític (sobretot a la Casablanca del moment) i pels mitjans de comunicació, aquests actors tan centrals comencen a actuar, a pensar i a reaccionar seguint l’estructura i la lògica de conflicte proposada per Huntington. Modulen accions, pràctiques i discursos segons aquesta perspectiva… i la conseqüència és que la realitat s’acaba assemblant molt més al text del que s’hi hauria assemblat si aquest no hagués acabat esdevenint part del “món donat per descomptat” occidental, part d’un consens ampli dins el qual vivim i a través del qual experimentem i donem sentit a allò que passa.

Potser és per això que semestre rere semestre insisteixo en incloure aquest text… perquè estudiosos de les ciències socials, i d’estudis d’Àsia oriental, haurien de tenir les eines necessàries per fer aquesta anàlisi, per diferenciar entre l’estructura, els fonaments i l’edifici teòric creat pel text, la seva capacitat de preveure el futur…o la seva capacitat de donar-li forma, emès des d’una posició dins l’estructura social global d’hegemonia.

Natàlia Cantó i Milà