Fa poques setmanes el rector de la UOC il·lustrava la importància de l’educació virtual tot comentant que Harvard havia nomenat per primer cop un vicerector d’e-learning. Dies després vaig descobrir amb sorpresa que es tractava de Peter Bol, catedràtic d’història xinesa, especialista en cultura xinesa dels segles VII a XVII i, certament, des de fa ben poc Vice Provost for Advances in Learning a Harvard. Pel que sembla, un dels principals motius que expliquen el nomenament de Bol és l’assignatura d’història de la Xina que des de fa anys imparteix (juntament amb Bill Kirby) amb gran èxit i en múltiples formats “innovadors”: on-line, MOOC, etc.

La notícia del nomenament de Bol m’arriba gairebé al mateix temps que la de l’èxit de Michael Puett, catedràtic d’història xinesa també a Harvard, especialista en pensament clàssic i docent d’una assignatura de pensament xinès que, segons aquest article, té una matrícula massiva (l’han hagut de traslladar a l’auditori més gran de Harvard) i és un èxit rotund (els alumnes confessen que els ha canviat la vida).

Tot plegat em fa recordar l’anècdota que sempre explicaven els professors dels departaments d’humanitats de Yale: ningú volia que les seves assignatures coincidissin en l’horari de les de Jonathan Spence perquè, davant de la tirada de les classes d’aquest catedràtic en història xinesa, no hi havia manera de trobar estudiants que s’hi matriculessin. O la impressió que em va fer el primer dia que vaig entrar a l’auditori de UCLA per fer d’assistent de l’assignatura de civilització xinesa i, acostumat a grups reduïts, vaig trobar-hi 200 estudiants asseguts per trimestre més 50 a l’estiu–650 matriculats per curs.

¿Què explica l’èxit d’aquestes assignatures–que, en el fons, és el que al cap dels anys ha portat Peter Bol a ser vicerector d’e-learning a Harvard? Hi veig, com a mínim, tres factors a tenir en compte. El primer és evident: hi ha un interès significatiu dels estudiants per la matèria (història xinesa, civilització xinesa, pensament xinès) que va en consonància amb l’interès per la Xina dins d’un món que cada cop ens atrevim més a percebre com més divers, complex i intercultural.

El segon factor és institucional: l’arquitectura de la formació universitària ho facilita. Els estudiants nord-americans han de cursar obligatòriament assignatures generalistes fora de l’àmbit que han escollit per a la carrera. A UCLA, per exemple, aquesta obligatorietat es justifica per “introduce undergraduates to the richness and diversity of the various academic disciplines” i per “broaden their intellectual perspective and to set them on the path to becoming educated members of society”. En el cas d’aquesta universitat en concret, això implica que un estudiant de, posem per cas, enginyeria hagi de cursar obligatòriament com a mínim dues assignatures de literatura, cultura, filosofia, lingüística o art i dues assignatures més d’història i ciències socials, a escollir d’entre les múltiples introduccions a aquests àmbits que ofereixen els departaments del campus. O, a la inversa, implica que un estudiant de lletres hagi de cursar quatre assignatures generalistes de física, química, biologia o ciències ambientals.

I el tercer factor rau en els docents: un professorat brillant. Els departaments participen en la competència per atraure aquest mercat d’estudiants de lliure elecció i, en general, assignen aquestes assignatures introductòries als millors docents de què disposen. Catedràtics com Bol, Puett o Spence podrien perfectament dedicar la seva docència a assignatures híper-especialitzades o més relacionades amb el seu àmbit de recerca, però opten generosament per posar la seva sapiència a l’abast d’un públic ampli. I els departaments posen a la seva disposició un exèrcit d’assistents que els eximeixen de les tasques docents més feixugues derivades de fer classe a centenars d’estudiants.

Vist així, s’entén el volum de matrícula en aquestes assignatures introductòries a la cultura xinesa i potser, per extensió, s’explica millor que Peter Bol sigui ara el vicerector d’e-learning a Harvard.

A casa nostra, amb la desaparició de la lliure elecció, s’ha perdut l’arquitectura que permetia un cert marge de transversalitat. Les titulacions, per diferents raons, solen tancar els plans d’estudi al seu propi àmbit–o, com a molt, els obren a àmbits molt propers, amb la qual cosa és difícil que els estudiants puguin descobrir àrees fora del seu àmbit i que adquireixin una formació plural i diversa. Davant de la complexitat del món que ens envolta, no sembla que sigui un enfocament que permeti enfrontar-s’hi amb garanties.

[Font imatge: Stephanie Mitchell/Harvard Staff Photographer]