L’últim 11 de setembre l’atenció a Catalunya va estar centrada en la realització del que s’ha anomenat la “Via catalana”, la cadena humana que va unir de nord a sud el Principat. El precedent històric que tots els mitjans de comunicació i els propis organitzadors van assenyalar per aquest esdeveniment va ser la “Via bàltica” que l’agost de 1989 va unir les capitals d’Estònia, Letònia i Lituània. Però, curiosament, ningú va parlar de la cadena humana que el 28 de febrer de 2004 va arribar a unir Keelung i Hengchun, és a dir, els extrems nord i sud de l’illa de Taiwan, en un acte a favor de la independència de l’illa que va congregar al voltant de dos milions de persones.

L’oblit sobre la cadena taiwanesa -més propera en el temps i en alguns aspectes més similar a la catalana que la bàltica- es pot analitzar des de diferents perspectives i ens pot permetre entendre el lloc que juga l’Àsia oriental en el nostre imaginari. En centraré, però, només en la data escollida, el 28 de febrer. No es tracta de la diada nacional de Taiwan (és a dir, de la República de la Xina), que se celebra el 10 d’agost, sinó d’una data que commemora els esdeveniments que van tenir lloc l’agost de 1947, dos anys després que l’illa deixés de ser una colònia japonesa i passés al control de la República de la Xina. Després de 50 anys d’ocupació japonesa de Taiwan, els xinesos que van prendre el control de l’illa al final de la Segona Guerra Mundial veien els seus habitants com uns traïdors pro-japonesos. Als pocs mesos, els taiwanesos es van veure apartats de la nova administració xinesa, controlada pel Partit Nacionalista (Kuomintang), profundament corrupta i que menystenia aquells “altres xinesos” que havien viscut en la segona regió més moderna de l’Àsia mentre la resta de xinesos vivia mig segle de calamitats. Les friccions entre continentals i taiwanesos eren constants, gairebé sempre amb els segons com a víctimes d’abusos per part de la policia, l’exèrcit o l’administració del Kuomintang. Fins que, finalment, el 28 de febrer de 1947 va esclatar un conflicte que es va estendre en pocs dies per tota l’illa i que va significar el primer aixecament massiu dels taiwanesos. Després d’una setmana de violència dirigida contra els xinesos continentals que hi havia a l’illa, quan el govern va tornar a recuperar el control es va iniciar un període de terror blanc que es va allargar durant dècades. Es va perseguir els opositors, els intel·lectuals, els periodistes crítics, els que havien format part de l’administració colonial japonesa, o simplement, qualsevol que fos un obstacle per les polítiques del règim. Milers de taiwanesos van ser detinguts o van desaparèixer durant les dècades de 1950 i 1960, de vegades només per activitats tan subversives com parlar en públic en dialecte minnan en lloc del mandarí oficial.

Els incidents del 28 de febrer de 1947 i tot el període de terror blanc que el van seguir no van existir oficialment fins que el 1995 el llavors president Lee Teng-hui (el primer nascut a l’illa), encara del Kuomintang, va demanar públicament perdó a les víctimes per les atrocitats que el seu partit havia comés en el passat. Actualment existeixen a moltes ciutats i pobles de Taiwan monuments i parcs dedicats al 28 de febrer, i de fet aquesta data es commemora anualment i de manera oficial com la Diada de la Pau a Taiwan. Això ens permetria reflexionar sobre com a Taiwan ha estat possible recuperar i construir una memòria sobre uns fets traumàtics que fins fa ben poc eren un tabú. I fins i tot comparar-ho amb el que passa a altres racons del món, alguns molt propers a nosaltres, que encara no han estat capaços de treure el vel que cobreix el passat i fer un esforç similar per recuperar la pròpia història. Però això ens faria allargar massa aquest text. Que cadascú en tregui les conclusions que cregui convenients.

David Martínez-Robles