Autor convidat: Xavier Soriano a Shanghai

Tal com us vam prometre aquí, avui us presentem la primera de les entrades dels estudiants del programa que van participar al curs d’estiu de la Shanghai Open University de l’estiu passat. Obre la sèrie en Xavier Soriano, a qui agraïm que ens hagi traslladat la seva experiència!

Shanghai Open University: records d’una experiència
Autor: Xavier Soriano
Fotos: Cèlia Llurba

Sin título1Els primers records de la meva estada es remunten a la meva arribada a l’hotel. En deixar les maletes a l’habitació, vaig localitzar els meus companys de viatge de la UOC (la Cèlia i en Ricard) per presentar-me. A l’endemà al matí vam començar el nostre programa amb puntualitat extrema i una organització impecable. Val a dir que durant tota l’estada, els membres de l’organització ens van mimar moltíssim i, per aquest motiu, la nostra estada va ser realment perfecte. El primer dia ens vam reunir tots els participants a la sala d’actes de la universitat per fer el típic protocol de presentacions. Hi havia estudiants de moltes nacionalitats (tots d’universitats a distància, excepte les participants de la Universitat de Hong Kong). Jo vaig intentar interaccionar el màxim possible amb els estudiants xinesos voluntaris (la major part del temps en anglès atès el meu coneixement limitat de mandarí). Un fet que em va cridar molt l’atenció va ser que la Cèlia, en Ricard i jo érem els únics estudiants que cursàvem estudis relacionats amb el món asiàtic i els únics que teníem alguna noció de mandarí. Per aquest motiu, vam ser dels que en vam treure més profit de l’estada ja que vam poder posar en pràctica alguns coneixements adquirits durant els estudis. La resta no en tenien el més mínim coneixement. També recordo que alguns participants es van prendre l’estada com unes vacances pagades i estaven més preocupats per sortir de gresca a la nit que per seguir les activitats del programa.

Com que era el primer cop que visitava la Xina, estava encuriosit com em podia afectar personalment l’anomenat “xoc cultural”. Doncs bé, més que el contrast cultural, el que em va afectar més va ser la calor sufocant que feia. De la resta res de res. Bé, gairebé res. Em va impactar la manera de conduir dels xinesos. El que no sabia era que quan el semàfor dels vianants està en verd, els cotxes continuen circulant com si res. Cada cop que agafava el metro, havia de dipositar la meva motxilla en un detector d’infrarojos per raons de seguretat. Al museu de Xangai, a més, els que dúiem ampolles d’aigua (que érem la majoria) havíem de fer un tast del líquid, no fos cas que portéssim algun preparat per elaborar algun artefacte. L’obsessió per la seguretat va ser una de les coses més difícils de suportar. Una altra experiència més còmica va ser la tradició del regateig dels mercats antiguitats. A casa nostra ningú no té el costum de qüestionar el preu de les coses (de fet, jo només ho he fet una vegada al mercat de Sant Antoni). Doncs a la Xina, si no regateges constantment el preu de les mercaderies et prenen directament per un passerell. Es tracta, evidentment, d’una obra de teatre. Al final, gairebé ho feia com tot un professional. Si ho pensaves fredament, intentaves escatimar uns quants yuans que, al canvi, et representaven una quantitat ínfima d’euros.

No he sigut mai un bon cuiner. De fet, menjo perquè el meu cos ho necessita. Per això, quan ens van ensenyar classe de cuina xinesa i em va tocar fer uns dumplings (una mena de canelons vegetals farcits) vaig despertar uns quants somriures, sobretot amb les representants de Hong Kong, prova evident que havia suspès l’assignatura. Per contra, a la classe de tenis de taula vaig ser capaç d’aguantar el tipus davant de tota una campiona xinesa d’aquesta especialitat (qui ho havia de dir, jo que feia segles que no jugava al ping-pong).

De totes les activitats programades, la que més em va fascinar va ser l’espectacle d’acrobàcies xineses i, quant a museus, el Shanghai Museum resulta una visita obligada. Als meus viatges no m’emporto souvenirs. M’emporto llibres. I a la llibreria del Shanghai Museum van fer l’agost amb la meva visita. Sempre pateixo als aeroports per no superar els kilograms permesos d’equipatge (i no pas per la quantitat de roba).

Sin título2A les aules ens van ensenyar els misteris de la pintura xinesa (la plàstica tampoc era una de les meves especialitats a l’escola), els instruments tradicionals xinesos, els mestres de la filosofia xinesa antiga i unes poques nocions de mandarí (aquí la Cèlia, en Ricard i jo jugàvem amb avantatge, amb el permís de les hong-kongeses, és clar).

No sabia destriar els noms de la majoria de plats que menjava. Això sí, tot estava deliciós. Els companys de viatge amb qui millor em vaig entendre (a banda de la Cèlia i en Ricard) van ser els representants de la Open Universiteit dels Països Baixos. Amb una noia belga, fins i tot vaig tenir l’oportunitat d’ampliar els meus limitats coneixements de neerlandès. Una mestra força eixerida que venia d’alguna ciutat propera a Bruges, rossa amb ulls verds, graduada en humanitats. En un moment donat i, per si les mosques, em va deixar anar que era casada i tenia dues filles. No m’esperava el contrari, vaig pensar. Amb un altre participant belga (que, per edat, podria ser el meu pare i que s’assemblava força al Pare Noel) vam recórrer la ciutat a la recerca de bibliografia interessant per endur-nos a casa. A l’habitació d’hotel m’esperava l’aire condicionat i el senyor Tabucchi amb els seus relats de viatges.

Sin título4Per veure Shanghai en tot el seu esplendor, res millor que un petit creuer de nit pel riu Huangpu i veure els rascacels il·luminats del districte de Pudong. Estava delectós de veure una mica d’història de la ciutat. A la zona de moda de la ciutat, a la concessió francesa per ser més exactes, trobo un edifici de totxana vermella on hi ha una placa commemorativa de la fundació del Partit Comunista Xinès, l’any 1921. M’hagués agradat visitar la casa-museu del venerat escriptor Lu Xun, però no vaig tenir temps. L’agenda era ben atapeïda d’activitats i només vam disposar d’un dia lliure que vaig aprofitar per descansar i visitar la fira del llibre de Shanghai amb uns estudiants xinesos, en Raf (el belga amb pinta de Pare Noel) i en Ricard.

Sin título3Una altra visita que em va sorprendre gratament (tot i que força turístic) va ser el poblet de Zhu Jiajiao. És el típic poblet creuat per canals i barquetes i amb botigues de records (algunes d’elles absolutament artesanals).

Seguint escrupolosament el protocol xinès, cada participant va haver de fer una presentació d’aspectes típics del seu país d’origen. Com que l’exposició es podia fer en grups reduïts, la Cèlia, en Ricard i jo vam aprofitar per fer entendre els xinesos el significat dels castells (la Cèlia és reusenca) mentre que jo vaig decidir parlar sobre Gaudí i el parc Güell (per proximitat geogràfica). La presentació més espectacular que recordo va ser la de la Flora (una dona de Tanzània) abillada amb un vestit tradicional del seu país, interpretant un ball típic del seu poble.

Bé, aquestes són només algunes de les experiències viscudes l’agost de l’any passat a Xangai. Si algú de vosaltres té l’oportunitat de gaudir d’aquesta beca de la SOU, us garanteixo que no us avorrireu ni un sol instant.