En els darrers dies, la província xinesa del Xinjiang, situada a la part més occidental del país, ha estat notícia arran de l’atac amb bomba que el passat 30 d’abril va matar a tres persones i en va deixar gairebé una vuitantena de ferides en una de les estacions de tren a Urumqi, la capital de la província. Malauradament no és el primer atac d’aquest tipus: no fa ni dos mesos, un grup de terroristes de Xinjiang també va matar 29 persones i en va deixar 150 de ferides a Kunming –capital de Yunnan, província al sud del país. L’atac del dia 30 va coincidir amb la visita oficial que el president xinès Xi Jingping realitzava a Xinjiang i que, tal com assenyalava el Renmin Ribao [Diario del Pueblo] –òrgan oficial del Partit Comunista Xinès–, tenia com a objectiu mantenir l’estabilitat social i la pau en el territori, dur a terme el desenvolupament de la regió en benefici del poble i enfortir la presència militar a la regió per garantir-ne l’estabilitat. En aquesta ocasió, el President xinès havia escollit visitar la ciutat de Kashgar i tota la zona sud de la província, on la presència de la minoria dels uigurs musulmans és més important i on més s’han patit els atacs dels extremistes i rebels.

Un primer cop d’ull a la premsa catalana i nacional, com també la internacional, permet extreure algunes idees comunes. En tots els casos les notícies emfatitzen el fet que es tracta d’una província “conflictiva” i “insurgent”; la necessitat d’entendre aquest atac com una mostra de violència més duta a terme pels extremistes del Xinjiang; el caràcter estratègic d’aquesta província per a Pequín i la urgència que la República Popular de la Xina té per a trobar-hi una solució.  Al dia següent de l’atac, el Diario del Pueblo es mostrava contundent:  “La batalla para combatir la violencia y el terrorismo no permitirá ni un solo momento de descuido y se deben emprender acciones decisivas para suprimir de manera resuelta el incontrolado impulso de los terroristas”. En l’agenda política del govern xinès, eradicar els extremistes religiosos i separatistes del Xinjiang, que són els artífexs darrera d’aquest tipus d’atacs, és una prioritat absoluta.

Per plantejar la situació actual al Xinjiang, cal tenir en compte algunes claus històriques d’aquesta província que ajudin a entendre què està passant i per què resulta de vital importància pel govern xinès mantenir-la sota el seu paraigües.

1. Xinjiang ocupa un vast territori amb una extensió de gairebé 1.700.000 km2, és a dir, que triplica amb escreix l’extensió d’Espanya. Aquesta província, allunyada de la capital, és estratègica tant per la seva situació fronterera amb països com Rússia, Mongòlia, Índia, Afganistan i el Pakistan, com també per la seva riquesa en recursos naturals com el petroli, el carbó i el gas natural – recursos que han contribuït al desenvolupament econòmic del país en les darreres dècades. Paradoxalment, però, Xinjiang és una de les províncies més pobres del país.
2. Xinjiang és una de les cinc “Regions Autònomes” que el govern xinès va crear. En els territoris on els Han no eren la població majoritària, i per tal d’apaivagar qualsevol possible reivindicació de les minories nacionals dominants en els diversos territoris, el govern de la República Popular de la Xina va decidir crear-hi “Regions Autònomes” que, a dia d’avui, són cinc. Per ordre cronològic de creació són les següents: Mongòlia interior (1947), Xinjiang (1955), Guanxi i Ningxia (1958) i Tibet (1965). D’acord amb aquesta “concessió”, els grups ètnics majoritaris en aquestes regions tenen certs drets legals i poden gestionar a nivell de província alguns afers, tot i que sota l’estricta vigilància de quadres del Partit Comunista Xinès. De fet, a la Constitució xinesa de 1982, l’apartat 6 del capítol III, “Estructura de l’Estat”, està íntegrament dedicat als organismes autonòmics de les zones amb autonomia nacional, de manera que queden fixats els àmbits d’actuació i la seva regulació. Es més, l’article 4 del capítol 1 de la Constitució afirma: “Todas las nacionalidades de la República Popular China gozan de iguales derechos. El Estado garantiza los derechos e intereses legítimos de las minorías nacionales y salvaguarda y desarrolla las relaciones de igualdad, unidad y ayuda reciproca entre las diversas nacionalidades. […]. En toda zona donde alguna minoría nacional viva en compacta comunidad se aplica la autonomía regional y se establecen organismos autonómicos para ejercer los derechos autónomos. Las zonas de autonomía nacional constituyen parte inseparable de la República Popular China”.
3. Tot i aquesta concessió, alguns episodis de la recent història xinesa han intentant de manera sistemàtica i brutal l’aniquilació i supressió de qualsevol símbol de diferenciació cultural. En el context del moviment anti-dretà posterior al Gran Salt Endavant (1959-1960) i durant la Revolució Cultural (1966-1976), es va perseguir de manera sistemàtica i flagrant els costums i religió de les minories nacionals.
4. El territori de l’actual Xinjiang no es va incorporar de manera definitiva a la Xina fins el segle XVIII, durant el regnat de Qianlong (1711-1799) de la dinastia Qing. En el segle XIX, en plena decadència de la dinastia manxú, el Xinjiang va proclamar-se independent dels xinesos per bé que, a finals del XIX, el general xinès Zuo Zongtang va reconquerir el territori. En el segle XX, va passar exactament el mateix. Aprofitant la guerra civil entre comunistes i nacionalistes, el Xinjiang es va independitzar amb el suport de la URSS. Ara bé, la victòria de Mao l’any 1949 va permetre als xinesos reconquerir el territori.
5. La població majoritària en aquesta província és d’ètnia uigur –un poble turc de l’Àsia central i de religió musulmana–, que a principis dels anys vuitanta del segle XX va ser inclosa com una de les 55 minories nacionals que Pequín va reconèixer. En aquesta maniobra, els grups ètnics que la República Popular de la Xina va reconèixer van ser considerats com a nacionalitats, minzu, que convivien amb els Han, que és la majoria hegemònica del país i que representa l’essència del que es considera autènticament “xinès”.
6. Els uigurs es queixen del fet que l’afluència cada vegada més gran de xinesos Han a la província ha fet que, en els darrers anys, els costums i les seves tradicions religioses s’hagin vist amenaçades per les de la majoria Han. Cal tenir en compte, per exemple, que el nombre de xinesos Han en el Xinjiang s’ha pràcticament quintuplicat des de la fundació de la República Popular de la Xina, l’any 1949. Si l’any 1949 representaven el 8% de la població avui ja són el 41%. D’acord amb les xifres del cens nacional de 2010, la proporció entre els xinesos Han i els uigurs en aquesta província és gairebé la mateixa: un 43’3% són uigurs i un 41% són Han. Aquest procés de colonització Han ha fet que els uigurs se sentin cada vegada més desplaçats del que consideren la seva terra.
7. Xinjiang és una província pobra i endarrerida que el govern xinès vol modernitzar. Ara bé, el que per Pequín significa progrés i millora, per a la minoria nacional dels uigurs és interpretat com un procés d’assimilació i aculturació cultural, amb la consegüent pèrdua de la seva pròpia identitat.
8. Arran dels atacs dels darrers anys, Pequín ha extremat les mesures. S’ha reforçat la seguretat a Xinjiang fins al punt que el territori està pràcticament en una situació d’ocupació militar xinesa. Una de les interpretacions que Pequín fa situa l’origen dels atacs fora de la Xina, del moviment islàmic del Turkestà oriental o dels grups uigurs que viuen més enllà de les fronteres xineses. Tot i que res d’això no s’ha pogut provar, Pequín va aconseguir que, arran de l’atemptat de les Torres Bessones l’11 de setembre de 2009, els Estats Units introduís els independentistes uigurs dins del seu llistat de grups terroristes.