Amb motiu de la recent publicació de New Confucianism in Twenty-First Century China: The Construction of a Discourse (Routledge, 2014), el seu autor, Jesús Solé-Farràs, ha respost a les nostres preguntes. En Jesús és llicenciat en Estudis de l’Asia Oriental per la UOC i doctor en Traducció i Estudis Interculturals per la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de ja fa alguns semestres és col·laborador docent del nostre programa, en el qual imparteix docència d’assignatures com Literatura xinesa o bé Bases de la cultura i el pensament de la Xina i el Japó.

Jesús, ¿com sorgeix el projecte d’aquest llibre?

El llibre com a tal és, de fet, un encàrrec de l’editorial Routledge per a la seva col·lecció Contemporary China Series. Es tracta, això no obstant, d’una reelaboració de la meva tesi doctoral sobre el nou confucianisme per adequar-la a les recomanacions de l’editor perquè pugui interessar a un públic més ampli que l’estrictament especialitzat en la matèria. Això va suposar, d’una banda, esporgar informació referencial del text originari en benefici dels punts de vista propis i més prospectius i, d’una altra, relligar tots els continguts amb un marc teòric general sobre la construcció del discurs i al voltant de quatre enfocaments metodològics ben diferenciats.

Com que el projecte d’investigació inicial ja havia sorgit d’un espectre ampli d’interessos, aquesta reelaboració va resultar relativament fàcil, i sobretot oportuna. Vist en perspectiva, podríem dir que hi hagueren dos estímuls principals en la gènesi del projecte. En primer lloc, com en qualsevol persona interessada en el pensament xinès, hi havia la necessitat d’aprofundir en el confucianisme i també, com a fenomen concomitant, la d’entendre el perquè un pensament originat dos mil·lennis i mig enrere havia sobreviscut fins avui, i revifat per poder influir en camps tan diversos com són la filosofia, la religió, la política, l’economia, l’educació o el management actuals. Aquest estudi en profunditat, i en segon lloc, va estimular la curiositat d’avaluar la rellevància del confucianisme en els diferents àmbits de la Xina contemporània. Una curiositat que es torna necessitat en fer un article —“Harmony in Contemporary New Confucianism and in Socialism with Chinese Characteristics”— sobre el concepte d’harmonia com a espai de coincidència entre els valors confucianistes tradicionals, representats pel nou confucianisme, i els valors socialistes a la RPX, representats per la línia política del PCX d’un “socialisme amb característiques xineses”. L’exercici comparatiu de l’article em va fer veure que calia estudiar, específicament, el pensament nou confucianista —i, sobretot, delimitar els seus principis filosòfics i ideològics— per tenir una base més sòlida a l’hora de dur a terme estudis sobre la societat xinesa contemporània, en molts dels quals, em fa l’efecte, que seria imprudent ignorar aquest pensament com a factor discursiu rellevant.

Podries esquematitzar el contingut de la recerca que recull el llibre?

Ho podem fer amb la pauta dels quatre enfocaments metodològics des dels quals la recerca aborda la construcció del discurs nou confucianista. (1) Des del context intel·lectual de la Xina postmaoista, el qual posa en relleu la presència de la filosofia xinesa tradicional i del confucianisme com a elements cabdals d’un nou discurs intel·lectual, caracteritzat per una intensa activitat i àmplia curiositat, que renova i diversifica el discurs centrat en la justificació de la línia ideològica del PCX de l’etapa maoista. (2) Des dels quatre espais discursius en què s’observa clarament el discurs nou confucianista. En concret, es defineixen els següents: l’espai en què, a la cultura xinesa, concorren amb una notable indeterminació d’àmbits la creença religiosa i el pensament filosòfic, i que dóna aixopluc discursiu tant a l’espiritualitat com a la racionalitat confucianistes; l’espai de la política i el poder polític, on una gran varietat de discursos sota etiquetes com ara “confucianisme socialista” conviu amb el discurs oficial del PCX de “construir un socialisme amb característiques xineses”, el qual ha incorporat conceptes propis del confucianisme; l’espai de l’economia, en què el debat del paper dels valors en el desenvolupament econòmic va suscitar l’aparició d’un anomenat “capitalisme confucianista”, teoritzat sobre eventuals “valors asiàtics”; i l’espai del nacionalisme, on conflueixen el pro governamental nou nacionalisme i un nacionalisme cultural alimentat per un confucianisme que ha evolucionat de nucli de la civilització xinesa a nucli de la identitat cultural de la nació xinesa. (3) Des de la producció intel·lectual dels pensadors nous confucianistes més representatius, els quals, amb orientacions ben diverses, han aportat les bases filosòfiques a la idea comuna de recuperar un pensament que consideren essencial per a la Xina i també una alternativa cultural per a tota la humanitat. (4) Per últim, la construcció del discurs nou confucianista s’aborda des d’un text referencial com és el Manifest per la cultura xinesa, de 1958, el qual, si bé és formalment un assaig per reivindicar una adequada valoració de la cultura xinesa, també constitueix un exemple categòric de la construcció d’un discurs.

Naturalment, i amb l’objectiu de proposar elements per a la base teòrica que deia abans que havia trobat a faltar, el llibre presenta una sinopsi dels principis filosòfics i ideològics que definirien el nou confucianisme. Així mateix, la metodologia dissenyada en diferents enfocaments ha permès encaixar els elements essencials d’un marc teòric general sobre la construcció del discurs —que denominem “cooperació plurivalent—. Un marc que, sense entrar aquí en gaires detalls, es basa en l’assumpció que els discursos són concrecions ideològiques que resulten d’un procés incessant de creació col·lectiva que estructura intel·lectualment tant la determinació de voluntats diverses, amb concepcions sovint imprecises, de viure d’una manera ideal i segons uns valors i no uns altres, com l’eventualitat d’accions indeliberades a favor d’aquest ideal. Aquest procés es produiria dins de les estructures complexes i permeables que són els espais discursius —com els quatre esmentats que definim en el llibre.

Què et va atreure d’aquesta temàtica?

Puc resumir el meu interès pel nou confucianisme en dues raons. La primera és fruit de la certesa que el confucianisme és el nucli d’aquesta cultura. Com diu Jean Levi, malgrat que a Occident ens sentim molt més atrets pel taoisme i el budisme, fins que no t’endinses en l’estudi del confucianisme ets només a les fronteres de la tradició xinesa —“rôdant toujours à la périphérie”, diu ell—. A mesura que llegeixes els autors nous confucianistes, creix la curiositat intel·lectual que desperta la seva convicció que el confucianisme és capaç de tornar a estructurar el relat de la Xina en tots els àmbits. Ara, però, i a diferència del quasimonopoli que va exercir a la Xina imperial, el discurs nou confucianista assumeix la convivència activa i productiva amb els altres corrents de pensament.

La segona raó del meu interès pel confucianisme deriva, precisament, de l’esmentada convicció dels nous confucianismes que el seu pensament té un poder transformador inesgotable. Per mostra, el que escrivia Lin Yutang el 1938: “Confucianism, as a live force in the Chinese people, is still going to shape our national conduct of affairs and modify Communism in China, if it is ever introduced”. Certament, el confucianisme és una filosofia que ha demostrat estar inveterada en el caràcter xinès, i el discurs que la transmet, posseir prou capacitat creativa per, després d’adaptar-se a les exigències de la realitat canviant, retenir sempre els elements essencials que l’acreditaran com a nucli ideològic de la cultura xinesa. Aquesta és una característica molt important a considerar amb relació a la vitalitat del confucianisme com a discurs, ja que Confuci, com sabem, no és l’iniciador de cap tradició, sinó l’inici d’un discurs que aconsegueix, justament, que la tradició xinesa es traslladi al pensament confucianista, i que aquest esdevingui el mitjà transmissor dels elements idiosincràtics d’aquesta tradició. Aquesta idea era una invitació a mirar d’avaluar la força real del confucianisme contemporani.

Tot plegat, al meu parer, no és insubstancial en uns moments en què tantes forces empenyen cap a la uniformització cultural, i s’accentua, possiblement com a força equilibradora, la necessitat de recórrer a un passat distintiu que singularitza. La societat xinesa actual ens ofereix potser l’exemple més paradigmàtic d’aquest fenomen. L’objectiu del govern d’igualar els països més avançats pel que fa a desenvolupament tecnològic i a estàndards de consum i benestar social pot haver accentuat en la societat xinesa la voluntat de preservar una identitat cultural que havia estat durant segles “l’altre” d’Occident per antonomàsia. Em sembla indubtable que una de les forces clarament identificables d’aquesta voluntat és el nou confucianisme.

Com sintetitzaries el que és el nou confucianisme?

“Nou confucianisme” és la traducció convencional en l’àmbit acadèmic occidental de diferents termes xinesos, com ara dangdai xin ruxue (“neoconfucianisme contemporani”) o xin rujia sixiang (“pensament nou confucianista”). El terme nou confucianisme és encertat per útil, ja que permet diferenciar l’expressió contemporània del confucianisme del confucianisme Song-Ming (segles xi al xvii) o neoconfucianisme (lixue o daoxue, en xinès), que inclou tant la racionalista escola del principi de Zhu Xi com la idealista escola de la ment de Lu Jiuyuan.

En una definició panoràmica, podríem dir que el nou confucianisme —denominat exactament així per primera vegada el 1941 pel filòsof He Lin— és un pensament que explora la integració de les filosofies occidentals i les confucianistes, de Confuci a Wang Yangming (s. xv), per proposar, sobre la base de l’actualització de conceptes tradicionals, models nous de comportament que permetin reconstruir la cultura nacional xinesa. Així mateix, Fang Keli defineix el nou confucianisme com un moviment que, d’ençà de la dècada de 1920, té l’objectiu d’aconseguir un lloc preeminent del pensament confucianista en la societat xinesa. Fang, que és qui ha dirigit el programa de recerca més important sobre el nou confucianisme a la Xina —de 1986 a 1995 i amb finançament oficial—, considera que aquest, el marxisme i el liberalisme són els tres corrents de pensament més influents a la Xina actual. De la seva recerca va sortir la llista, majoritàriament acceptada, dels quinze principals pensadors nous confucianistes, la qual inclou des de pioners com ara Liang Shuming o Ma Yifu fins als imprescindibles Fang Dongmei, Mou Zongsan o Yu Yingshi. Vull destacar el fet que el 1993 es va posar en marxa a Taiwan un altre programa de recerca sobre el nou confucianisme, també de deu anys de durada i amb finançament públic, dirigit per Liu Shuxian. Em sembla un bon exemple de com la rivalitat ideològica pot induir a la col·laboració del món acadèmic i el polític per mirar influir en la construcció d’un mateix discurs, el qual, ni l’un ni l’altre, no deuen considerar del tot irrellevant.

Al llibre analitzes el panorama filosòfic actual a la Xina, ¿creus que des d’Occident es té una idea prou precisa d’aquest context?

La traducció literal del títol de l’esmentat Manifest per la cultura xinesa seria “Manifest a favor de la cultura xinesa adreçat respectuosament a tot el món: El nostre coneixement comú de la recerca acadèmica sobre la Xina i el futur de la cultura xinesa i de la cultura de tot el món”. Aquest explicatiu títol ja suggereix preocupació per la qüestió que planteges. El grup de pensadors que va redactar el Manifest fa més de mig segle —Zhang Junmai, Xie Youwei, Xu Fuguan, Mou Zongsan i Tang Junyi— va prendre la iniciativa i la responsabilitat d’adreçar-se al món sencer amb el propòsit de corregir punts de vista que jutjaven esbiaixats i d’eliminar prejudicis sobre la cultura xinesa. I això és essencialment el que perseguia aquest manifest. Vull subratllar, tanmateix, un fet molt significatiu en la seva gènesi i que, alhora, demostra el rigor intel·lectual dels seus autors. I és que, tot i que la idea era publicar el text en anglès, ja que el destinatari primari era el món acadèmic occidental, es va editar primer en xinès. Per què? Doncs, sobretot, perquè en el procés d’elaboració va sorgir la necessitat de reflexionar sobre la qüestió de si algunes de les deficiències en la comprensió de la cultura xinesa i del confucianisme, que els redactors havien prejutjat exclusives dels occidentals, no les patirien també els intel·lectuals xinesos. Així, com justifica el pròleg del manifest, “els xinesos tindran l’oportunitat de prendre consciència de la necessitat de confiar en la seva pròpia cultura”. La primera versió en anglès es publicaria al cap de quatre anys, i el seu pròleg també parla de la “convicció que qualsevol intent de modificar els prejudicis occidentals envers la nostra cultura s’ha de fundar primer en un autèntic autoexamen”.

Aquest cas —no gens anecdòtic, al meu entendre— em permet falcar la resposta a la pregunta sobre la precisió de l’anàlisi fet des d’Occident del panorama filosòfic actual a la Xina. El llibre ressegueix de manera succinta aquest panorama tan divers: tot el ventall de la filosofia occidental no marxista —idealisme alemany, existencialisme francès, pragmatisme nord-americà—; el liberalisme polític, també hereu del liberalisme xinès de Hu Shi; el neoautoritarisme, defensor de la modernització de l’economia liderada per un govern autoritari; la filosofia tradicional xinesa i el nou confucianisme; el neoconservadorisme o neorealisme, nascut a l’empara de l’accés dels capitalistes al govern i del nacionalisme; i les perspectives neomarxistes —neoevolucionisme, marxisme analític, nou criticisme—, sorgides del rebuig a la política reformista oficial a la RPX, sobretot a l’econòmica.

Doncs bé, el llibre ressegueix aquest panorama filosòfic i ideològic postmaoista recorrent als treballs d’especialistes en la matèria, tant occidentals —Henry Rosemont, Roger T. Ames, Werner Meissner, Maria Galikowski— com orientals —Lin Tongqi, Lin Min, Wang Hui—, els quals sovint col·laboren en equips mixtos. Amb això vull dir que, del món acadèmic especialitzat no sabria opinar diferenciant la producció intel·lectual d’Occident i d’Orient: hi abunda el rigor, l’erudició i el treball crític cooperatius. Altra cosa és quan un es va allunyant d’aquest món acadèmic, relativament reduït. Aleshores, rigor, erudició i crítica es va relaxant, fins que, a una distància indeterminada i en certs àmbits divulgatius, un ja té l’oportunitat de contemplar terrenys devastats pels tòpics i els prejudicis.

Quina creus que pot ser l’evolució del nou confucianisme en les properes dècades?

Tot i que a vegades es parla d’estats confucianistes, això és tècnicament erroni des que el confucianisme va perdre el seu estatus oficial en abolir-se el sistema d’exàmens imperial, el 1905, i en tancar les portes l’Acadèmia Hanlin, el 1911. Yu Yingshi parla d’“esperit errant” com a metàfora d’aquest confucianisme desvinculat de les institucions. Aquesta circumstància, dit sigui de pas, fa que sigui doblement justificat parlar de “discurs” en referir-no al nou confucianisme. Certament, l’absència institucional resta visibilitat al confucianisme en la realitat sociopolítica xinesa. Per altra banda, però, el nou confucianisme ha encarnat al llarg del segle xx un compromís cultural que fa que evolucioni amb una notable vinculació a la realitat psicosocial de la Xina del segle xxi, la qual cosa li dóna solidesa i futur. Existeix, fins i tot, l’anomenat nou confucianisme de Boston —denominació en què Boston és sinècdoque del món occidental—, amb representants tan il·lustres com William Theodore de Bary, Herbert Fingarette, John Berthrong, Robert C. Neville o David S. Nivison. Un dels trets més remarcables d’aquests pensadors és que s’han format intel·lectualment tant en el món acadèmic occidental com en l’oriental. És molt improbable, malgrat això, que el nou confucianisme es popularitzi fora de l’àmbit cultural confucianista, perquè els valors del seu discurs ja són presents en diferents ideologies conservadores de la resta de cultures del món. Això fa tan innecessària l’adopció d’una ideologia eminentment xinesa a la resta del món com necessària l’afirmació d’aquesta ideologia a la Xina.

El confucianisme ha servit històricament per vertebrar, cohesionar i prestigiar la cultura xinesa. Si va ser així quan la Xina era un imperi gairebé autàrquic, és francament impensable que ara, com a potència compromesa amb tots els afers mundials, renunciï a les potencialitats del discurs de la tradició cultural. Discurs que actua, d’una banda, com a aglutinant de la identitat nacional i, d’una altra, com a diplomàcia pública o soft power de la imatge exterior de la Xina. Certament, “el somni xinès” (Zhongguo meng), el nou concepte insígnia del nous dirigents de la RPX des de 2012, sembla que vulgui esquivar alguns espais discursius on brillaven conceptes clarament confucianistes, com ara “societat harmònica” (hexie shehui) o “societat mitjanament pròspera” (xiaokang shehui), promoguts per l’anterior generació de dirigents. Això no obstant, la nova generació haurà de continuar gestionant amb habilitat la coincidència del seu discurs amb el del nou confucianisme en tots els espais discursius on es produeixi; de manera singular, en l’espai del nacionalisme.

En qualsevol cas, sigui un esperit errant o no, és indubtable que el nou confucianisme ha trobat on i com manifestar-se amb eficàcia, i ha vist com la seva influència ha augmentat en tots els àmbits intel·lectuals. No oblidem que el nou confucianisme, com a via ortodoxa que es considera del confucianisme, transmet elements de la cultura xinesa que no són merament conjunturals, sinó que formen el substrat ideològic d’aquesta cultura i civilització. Diria que és més que raonable tenir en compte la influència d’aquest substrat per entendre molts dels fenòmens socials i polítics que es produeixen a la Xina actual, els quals, si no, poden semblar inexplicables o paradoxals. Després d’haver-lo analitzat durant anys, seria per a mi una enorme sorpresa que el nou confucianisme no evolucionés cap a una major consolidació en les pròximes dècades.