Per celebrar la publicació del nou llibre de Haruki Murakami, Homes sense dones, traduït per Albert Nolla i Jordi Mas, compartim amb vosaltres els primers fragments de l’article sobre Murakami que l’Albert, col·laborador docent del nostre programa, va escriure a l’octubre per al suplement RAR del diari ARA.
El còctel Murakami
Albert Nolla
Recordo perfectament el dia que vaig descobrir la literatura de Haruki Murakami. Era la tardor de l’any 1997, i feia poques setmanes que havia arribat a Tòquio per passar-hi una temporada. Un amic em va recomanar amb entusiasme que provés de llegir Norwegian wood, una novel·la publicada el 1987 que, segons em va explicar, en poc temps s’havia convertit en una mena de “clàssic modern”. Seguint el seu consell, vaig buscar el llibre i el vaig començar a llegir al metro, intentant integrar-me en el paisatge que m’envoltava. Després de les dues primeres pàgines, però, em vaig aturar per tornar a mirar la coberta i assegurar-me que l’obra que tenia a les mans era efectivament Norwegian wood, d’un autor japonès anomenat Haruki Murakami, no una altra. I és que l’arrencada de la novel·la m’havia deixat descol·locat: el protagonista estava a bord d’un Boeing 747 que acabava d’aterrar a l’aeroport d’Hamburg, i quedava trasbalsat per un estrany record que l’assaltava en sentir els primers compassos d’una cançó dels Beatles que sonava pels altaveus de l’avió. Em va sobtar no trobar cap rastre del Japó ni de la cultura japonesa en aquella escena inicial. També em va estranyar que la història que estava a punt de començar semblés més un somieig basat en un record vague i eteri que no pas una novel·la realista a l’ús. Finalment, em va sorprendre que el narrador parlés amb un to directe i informal que no tenia res a veure amb el registre elevat i literari que havia trobat en les novel·les japoneses que havia llegit fins llavors. Em vaig mirar el llibre amb recel, dubtant que pogués ser un clàssic de la literatura japonesa i pensant que d’alguna manera m’havien ensarronat. Malgrat tot, però, vaig continuar amb la lectura, empès per una mena d’encís que en aquell moment encara no sabia definir…
Continua llegint →
