Per celebrar la publicació del nou llibre de Haruki Murakami, Homes sense dones, traduït per Albert Nolla i Jordi Mas, compartim amb vosaltres els primers fragments de l’article sobre Murakami que l’Albert, col·laborador docent del nostre programa, va escriure a l’octubre per al suplement RAR del diari ARA.

El còctel Murakami
Albert Nolla

Recordo perfectament el dia que vaig descobrir la literatura de Haruki Murakami. Era la tardor de l’any 1997, i feia poques setmanes que havia arribat a Tòquio per passar-hi una temporada. Un amic em va recomanar amb entusiasme que provés de llegir Norwegian wood, una novel·la publicada el 1987 que, segons em va explicar, en poc temps s’havia convertit en una mena de “clàssic modern”. Seguint el seu consell, vaig buscar el llibre i el vaig començar a llegir al metro, intentant integrar-me en el paisatge que m’envoltava. Després de les dues primeres pàgines, però, em vaig aturar per tornar a mirar la coberta i assegurar-me que l’obra que tenia a les mans era efectivament Norwegian wood, d’un autor japonès anomenat Haruki Murakami, no una altra. I és que l’arrencada de la novel·la m’havia deixat descol·locat: el protagonista estava a bord d’un Boeing 747 que acabava d’aterrar a l’aeroport d’Hamburg, i quedava trasbalsat per un estrany record que l’assaltava en sentir els primers compassos d’una cançó dels Beatles que sonava pels altaveus de l’avió. Em va sobtar no trobar cap rastre del Japó ni de la cultura japonesa en aquella escena inicial. També em va estranyar que la història que estava a punt de començar semblés més un somieig basat en un record vague i eteri que no pas una novel·la realista a l’ús. Finalment, em va sorprendre que el narrador parlés amb un to directe i informal que no tenia res a veure amb el registre elevat i literari que havia trobat en les novel·les japoneses que havia llegit fins llavors. Em vaig mirar el llibre amb recel, dubtant que pogués ser un clàssic de la literatura japonesa i pensant que d’alguna manera m’havien ensarronat. Malgrat tot, però, vaig continuar amb la lectura, empès per una mena d’encís que en aquell moment encara no sabia definir…

M’imagino que la meva sorpresa va ser comparable a la que devien tenir els lectors japonesos a principi dels anys 80, quan Murakami va irrompre en el món literari del seu país amb un seguit de novel·les que trencaven amb la tradició imperant i els parlaven amb una veu nova i original. Amb títols com La caça del moltó salvatge (1982), Despietat país de les meravelles i la Fi del Món (1985) o la mateixa Norwegian wood (1987), Murakami va crear un model literari propi que va atreure l’atenció d’un públic nombrós, però que també va escandalitzar els representants de l’establishment literari, que van veure en les constants referències a la cultura occidental, en els elements fantàstics i onírics, i en l’estil àgil i diàfan de les seves novel·les una amenaça al que consideraven que havia de ser la “literatura pura”. De fet, el mateix Murakami definia la seva situació en una entrevista recent al diari britànic The Guardian: “En el món literari japonès sóc una mena de marginat. Tinc molts lectors, però a la majoria de crítics i escriptors no els agrado. No sé per què. Fa 35 anys que escric i des del principi sempre ha sigut així. Sóc com l’aneguet lleig”.

Segons el meu parer, és justament aquest caràcter híbrid i marginal de la seva literatura, aquesta barreja de temes i tons diversos, el que ha permès a Murakami transcendir els límits del seu país i convertir-se en una de les figures més rellevants del panorama literari global dels últims anys. Ara sé que allò que em va captivar però no vaig saber identificar en començar a llegir Norwegian wood va ser el seu estil original i únic, una mena de còctel estrany en què es combinen harmoniosament la sensibilitat oriental i l’occidental, la realitat i el somni, la literatura i l’entreteniment.