En aquesta entrada us deixem el resum del Pràcticum que va realitzar l’estudiant Laura Tomàs, sota la direcció de Dani Madrid. En aquest pràticum l’estudiant va seguir el treball de recerca ja iniciat en els cursos anteriors en relació a la masculinitat al Japó a partir de la masculinitat dels sariiman.

Títol del treball: La fi de l’hegemonia del sarariiman? Anàlisi de l’estat de la masculinitat al Japó actual a través dels continguts editorials de revistes masculines
Autora: Laura Tomàs Avellana
Assessor: Dani Madrid

El treball de pràcticum fou una continuació natural a la recerca començada durant el treball de recerca, on vaig estudiar l’estat de la masculinitat al Japó a partir de l’aparent hegemonia del sarariiman (l’empleat oficinista assalariat que tradicionalment ha gaudit de característiques laborals molt específiques com feina de per vida, promocions i augments salarials, etc. a canvi d’una dedicació exclusiva a la feina) envers el sorgiment d’altres masculinitats no hegemòniques exemplificades pels grups d’idols masculins Arashi i SMAP. En aquell moment vaig realitzar la recerca basant-me en els continguts publicitaris de revistes masculines actuals. Durant la realització del treball de recerca es van fer patents les relacions que semblava haver-hi entre les característiques de les masculinitats anteriors al sarariiman i les masculinitats emergents actuals, raó per la qual aquesta va convertir-se en una de les hipòtesis del pràcticum. La hipòtesi plantejada durant el procés de concepualització i creació del marc teòric girava en torn al fet que la masculinitat hegemònica japonesa, exemplificada pel sarariiman, estava amenaçada davant l’aparició de masculinitats alternatives, com les de l’home nou o l’home herbívor (masculinitats més “femenines”) i que aquestes eren més presents en els continguts editorials de revistes masculines. A més a més, la seva aparició semblava ser un indicador del canvi de concepció de l’ideal de masculinitat al Japó, una conseqüència dels importants canvis socioeconòmics que va patir al país amb l’esclat de la bombolla econòmica dels anys noranta, però també una conseqüència de mirar enrere, de mirar més enllà de la masculinitat imposada per la modernització del país, cercant característiques que s’havien hagut d’abandonar de sobte amb l’obertura del Japó a l’exterior i la imposició de la figura del sarariiman.

Així doncs, per a l’elaboració del pràcticum, es van identificar com a principals conceptes de recerca el concepte de masculinitat i masculinitat hegemònica, la masculinitat del Japó premodern, els canvis que van donar l’hegemonia a la posterior masculinitat del sarariiman i l’aparició de noves masculinitats alternatives, per a finalment abordar l’anàlisi dels continguts editorials de 13 revistes masculines publicades al llarg dels últims 25 anys al Japó. Les revistes masculines permeten reflexionar sobre la representació i la construcció de la identitat masculina, raó per la qual es van utilitzar per a analitzar de quina manera donaven forma i reforçaven socialment les diferents construccions de masculinitat.

El declivi de la cultura corporativa, l’augment de la inestabilitat laboral, la incursió de la dona al mercat laboral i les expectatives d’una major participació de l’home a la llar són alguns dels canvis socioeconòmics esdevinguts que han tingut un impacte directe en la percepció de l’home com a únic sostenidor i proveïdor de la família. Aquesta característica, bàsica de la masculinitat del sarariiman, es va veure desdibuixada i molts homes van veure amenaçada la seva masculinitat, allò que els feia “ser homes”. Les idees de gènere i sexualitat van anar canviant i de retruc van redefinir-se els conceptes de masculinitat i feminitat, no només al Japó, sinó a nivell global. L’aparició de masculinitats alternatives com la de l’home nou, l’home herbívor o fins i tot la dels otaku o els petit (neo)nacionalistes sembla ser una resposta a tots aquests canvis socioeconòmics que no han fet més que anar minvant l’hegemonia del sarariiman.

L’anàlisi de les revistes masculines realitzada va oferir resultats interessants, ja que la figura del sarariiman com a masculinitat hegemònica no es va veure reafirmada i va quedar palesa l’emergència d’articles i temes relacionats amb masculinitats alternatives i el declivi d’articles i temes relacionats amb la masculinitat del sarariiman. Els continguts de les revistes actuals estan destinats a homes que ja no viuen la seva masculinitat seguint l’estil heteronormatiu i hegemònic del sarariiman, sinó que estan oberts a adoptar atributs nous, com demostra una atenció per la moda (tant casual com formal), l’interès per la cosmètica i els pentinats, la seva afició per pràctiques ja no exclusivament femenines (com ara la cuina, les manualitats o la domesticitat) y el rebuig a pràctiques associades amb la masculinitat hegemònica (com ara el tabac, l’alcohol, el món del motor o la sexualització de la dona), que són cada vegada menys presents al llarg dels últims 25 anys en les revistes analitzades.

La cultura capitalista de consum de començaments del segle XXI ha fomentat la mercantilització de tots els aspectes de la nostra vida, inclosa la sexualitat, com s’evidencia amb el creixent número de revistes sobre moda i estil de vida per a homes. L’anàlisi realitzada sembla indicar que la mercantilització de la masculinitat japonesa és un rebuig a la masculinitat del sarariiman i una oportunitat per a l’aparició i normalització de masculinitats alternatives, ja que fins i tot en revistes orientades a un públic més madur i proper a la masculinitat del sarariiman, la moda i la subseqüent mercantilització del cos de l’home s’allunyen bastant dels continguts tradicionals com ara l’alcohol o el tabac, pràctiques associades comunament a la masculinitat hegemònica.

D’altra banda, el capitalisme ha permès la participació dels homes en un procés prèviament titllat de femení i la mercantilització de la masculinitat ha suposat una sèrie de canvis físics i emocionals en l’home japonès que s’han definit com la feminització de la masculinitat o la popularització de masculinitats més ‘suaus’ o més ‘femenines’. Les tendències estètiques que sorgiren durant la dècada dels anys 1990 són un rebuig a les rígides imatges de gènere i categories de gènere dels anys 1970, una nova manera de reconstruir la masculinitat, i no pas una efeminització de la masculinitat. Amb la seva androgínia, els seus cossos esvelts, la seva moda plena de complements, les celles depilades o els cabells llargs i tintats, artistes com Takuya Kimura, tot un exemple de l’home nou, poden semblar-nos ‘femenins’ si els comparem amb els sarariiman seriosos de vestit fosc, però el seu estil ens recorda a l’androgínia dels wakashū o dels onnagata i a les borroses fronteres de gènere de la masculinitat del període d’Edo, prèvia a la masculinitat del sarariiman, on l’estètica jugava un paper fonamental.

A més, la mercantilització del cos masculí (i de retruc, de la masculinitat) converteix a l’home en un objecte sexual. La construcció de la masculinitat ja no es realitza a través de la sexualització de la dona o la negació de la feminitat, sinó que es du a terme a través del propi home emfatitzant la importància de la bellesa i l’estètica masculina en la representació de la masculinitat, característiques més pròpies de masculinitats del període d’Edo que de la masculinitat, potser imposada per la modernització, del sarariiman.

Finalment, s’ha de tenir en compte que la masculinitat no és quelcom fixe o immòbil, sinó que va canviant al llarg del temps. Els continguts analitzats van permetre concloure que les noves masculinitats més suaus, o si més no aquelles que rebutgen la cultura corporativa del sarariiman, eren cada vegada més presents en les revistes masculines de moda i estil de vida. Però ara tocaria analitzar com evolucionen aquestes masculinitats més suaus per a fer front a les obligacions socials i de gènere amb les que es topa l’home japonès més enllà de les revistes masculines.