Cristina Blanch Coral (autora convidada)
Llicenciada en Estudis de l’Àsia Oriental per la UOC

Després d’una estada de mig any de pràctiques empresarials a Sapporo, l’estudiant del Programa d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UOC Cristina Blanch ens ha fet arribar algunes impressions sobre la seva vida allà. Sens dubte ha estat una experiència encoratjadora i que ha valgut molt la pena viure. Agraïm que hagi volgut compartir amb el nostre blog aquestes reflexions.

Amb 30 anys i una carrera professional basada en la Industria Química, vaig voler apostar per fer un canvi de rumb que em pogués conduir a un futur professional relacionat amb l’Àsia Oriental. Amb una especial motivació pel Japó, pels ja més de 10 anys que estudio la llengua d’aquest país i gràcies al suport de la UOC, va ser possible que pogués entrar en contacte amb l’AIESEC per a realitzar unes pràctiques al Japó, concretament a Sapporo, durant 6 mesos a l’empresa “Hitachi”.

Havent estudiat la llicenciatura d’Estudis d’Àsia Oriental i amb el suport de moltes lectures de llibres complementàries, articles, etc.; tenia una base de coneixement en relació a l’empresa i els negocis al Japó bastant consolidada. El meu objectiu era veure-ho de primera persona. Ja sabem que “una flor no fa estiu”, pel que la meva experiència no es pot generalitzar a la resta d’empreses japoneses, però m’agradaria apuntar-vos tres aspectes que m’han deixat una impressió més marcada:

• “Què vols estudiar?”. Tot i la forta jerarquia que caracteritza l’empresa japonesa, em va sorprendre que em donessin llibertat en escollir què volia fer. Em van esborrar el xip que portava de “sóc la becària, em faran fer servir te i fer fotocòpies”. La comunicació amb els superiors no va ser mai cap problema ni per mi, ni pels meus companys, tot i els diferents esglaons jeràrquics, existia total llibertat en aquest sentit.
• Harmonia (和・wa). Em va sorprendre el silenci que regnava a les oficines, evidentment que els meus companys parlaven entre ells, però en veu baixa. Encara em va sorprendre més, que en reunions on es discutien estratègies de vendes, en cap moment hi hagués un augment del to de la veu, per defensar una posició concreta. Els japoneses defensen l’harmonia al lloc de treball, absència de conflictes, no aflorar els problemes… en cas de discrepància serà el nivell jeràrquic qui decidirà què fer.

• Socialització. Els moments socialitzadors eren els 飲み会 (nomikai), el moment en que es reuneixen per menjar i beure. Un cop brindàvem amb cervesa i ens dèiem お疲れ様です, s’evadien les preocupacions, fèiem broma i podíem parlar de qualsevol tema. Era fora l’empresa on s’establien els lligams i s’enfortia la relació entre ells i jo.

Vaig deixar una feina estable per a poder tenir aquesta experiència. Alguns companys de feina, amics… em deien, estàs boja? Estic boja per a voler ampliar els meus coneixements, adquirir noves experiències i lluitar per a poder fer algun dia el que realment m’agrada? De nou a Catalunya, amb aquesta experiència a la motxilla, em toca buscar la oportunitat que em permeti relacionar-me de nou amb el Japó, des de l’àmbit professional.