Continuem amb una nova entrevista a persones vinculades al Programa d’Estudis de l’Àsia Oriental, i en concret, amb el Màster en Cultura i Negocis a l’Àsia Oriental.  En aquest cas tenim el plaer de presentar-vos a al doctor Just Castillo Iglesias, politòleg (UPF) i doctor en Relacions Internacionals per la Osaka University. Actualment treballa com a professor a la Ocean University of China.

Una pregunta ja clàssica en el nostre és blog és quan i com vas començar col·laborant amb la UOC?

Doncs aviat farà tres anys que col·laboro amb els estudis! De fet, uns anys enrere jo havia estat estudiant del Màster en estudis d’Àsia Oriental quan s’oferia com a títol propi de la UOC. A rel d’haver estat estudiant, i com que tenia la idea de fer estudis doctorals sobre la política internacional d’aquesta regió, vaig mantenir el contacte amb alguns dels professors del programa. Com a professor col·laborador, vaig incorporar-me al 2013, quan encara estava enllestint la tesi doctoral a Osaka. Allà al Japó vaig coincidir amb el professor dels estudis Lluc López, qui em va proposar fer la col·laboració. La experiència em va entusiasmar, així que he seguit col·laborant fins avui! Durant els primers dos anys, m’he anat fent càrrec d’algunes assignatures de la llicenciatura, com Organització Política i Jurídica a l’Àsia Oriental, Claus per entendre la Xina del segle XXI i Política Internacional a l’Àsia Oriental. D’aquesta darrera en tinc un especial bon record, perquè tracta sobre els temes que més m’apassionen. Des de fa dos semestres, he començat a fer docència d’algunes assignatures del Màster, primer Sistemes Polítics Comparats i aquest semestre, Transformacions socials a la Xina i al Japó. Una de les coses que més m’agrada de la docència és que, tot i tractar-se d’un entorn virtual, el contacte amb els estudiants és força directe i constant. Al final, d’aquesta interacció n’acabem aprenent coses tots!

 
Ens pots fer cinc cèntims sobre la teva trajectòria professional, i com vas arribar a triar els estudis d’Àsia Oriental?

El meu interès per l’Àsia Oriental ja ve de lluny, tot i que va néixer una mica per casualitat. Fa una pila d’anys, quan era estudiant a la UPF, vaig tenir la oportunitat de passar uns mesos estudiant a Austràlia. Allà em vaig trobar amb una comunitat asiàtica molt diversa, a través de la qual vaig començar conèixer les seves diferencies i similituds. Uns anys més tard vaig poder viatjar pels països de la regió i el meu interès va continuar creixent.

De totes formes, el meu àmbit professional anava orientat sobretot envers la Unió Europea. Abans de fer el salt a l’Àsia, vaig viure durant cinc anys a Maastricht, als Països Baixos, on vaig fer un Màster en Política Internacional de la UE i posteriorment vaig treballar en un institut de recerca i formació vinculat a la Unió. Durant el màster a Holanda havia començat a estudiar sobre les relacions polítiques de la UE amb els països de l’Àsia Oriental. Més tard, ja des de l’àmbit professional, vaig poder col·laborar molt estretament amb un programa de formació per a funcionaris xinesos de les administracions locals i provincials, dut a terme per la UE i pel govern alemany. Fou aleshores quan em vaig decidir a ampliar els meus coneixements sobre aquesta regió del món. Vaig triar el programa de la UOC  per dues raons. Primer, la possibilitat de fixar el meu ritme i l’entorn virtual, que em permetia compaginar els estudis amb la feina, i segon,  per les possibilitats de triar l’itinerari que més s’adaptava als meus interessos. Va ser una de les millors decisions que he pres mai!

Uns anys més tard, vaig decidir que volia fer quelcom que em permetés consolidar aquesta doble especialització Europa-Àsia. Gràcies a una beca d’estudis del govern japonès vaig poder anar a la Universitat d’Osaka a fer el doctorat sobre les relacions polítiques i de seguretat entre la UE, la Xina i el Japó. Acabat el doctorat, em van oferir venir a fer de professor a la Ocean University of China, i aquí estic, treballant i aprenent coses noves cada dia!

 
Just, la teva condició d’haver estat prèviament alumne del programa de la UOC, posteriorment professor col·laborador, i ara professor d’una Universitat xinesa, fa la teva visió sobre la docència, quelcom molt valuós. Quins elements o quins trets destacaries  com a essencials en una docència virtual?

Com a docent, una de les diferencies més notables entre l’entorn virtual i el presencial és que en aquest darrer un veu directament la reacció dels estudiants. Per tant, el docent pot saber de forma immediata quan un tema no s’entén o genera dubtes als estudiants. En l’entorn virtual, aquesta immediatesa no hi és i, per tant, trobo essencial crear una dinàmica de confiança i d’interacció que permeti saber als estudiants que el professor està disponible per resoldre els dubtes i les qüestions que tinguin. Tot i que hi ha d’haver iniciativa per part dels estudiants, el docent també ha de saber anticipar quins aspectes d’una assignatura seran els més difícils. En definitiva, però, el que l’estudiant ha de saber és que estudiar des de casa i a través d’un entorn virtual no vol dir fer-ho aïllat! Un cop s’ha trencat el gel, i la interacció entre els grup d’estudiants i el professor és fluïda, jo crec que l’aprofitament és el mateix. A més, amb la implementació d’eines com els debats en vídeo i la introducció de recursos multimèdia a l’aula com fem a la UOC, els estudis virtuals tenen moltes possibilitats i aquestes dinàmiques d’interacció són cada cop més fàcils de recrear a l’aula virtual.
Com a observador privilegiat de la societat japonesa –on hi vas viure un grapat d’anys- i de la xinesa actualment, quins creus que són els reptes –econòmics, socials, polítics- que aquestes dues societats comparteixen?

Malgrat el llegat cultural i històric compartit, com sabeu, el Japó i la Xina són dues societats molt diferents. El Japó és un país desenvolupat i democràtic, però que fa molts anys que busca sortir de l’estancament econòmic i que debat sobre el seu lloc a la regió i al món. A la Xina tot és molt més ràpid, els xinesos tenen molta confiança en el seu futur, però també és un país amb grans reptes per endavant: envelliment de la població, desigualtat, obrir espais de llibertat i participació, problemes ecològics, etc.

El que de vegades sorprèn com a observador extern és com aquestes dues societats, malgrat l’alta dependència econòmica que les uneix, viuen molt d’esquenes l’una de l’altra. Com bé sabem, hi ha força punts de fricció entre ambdós països, com les disputes territorials i la història recent. El que passa és que tant a la Xina com al Japó el nacionalisme és molt fort i sovint hi ha una instrumentalització política d’aquestes diferències. Això és un element molt important que impedeix que realment hi hagi una reconciliació entre ambdós països, com sí ha estat possible a Europa entre França i Alemanya. És sorprenent i preocupant el desconeixement que cadascuna d’aquestes societats té sobre l’altra, especialment el jovent!
Què diries a un estudiant que busca assessorament sobre la seva trajectòria professional, havent escollit els estudis d’Àsia?

Aquests són uns estudis multidisciplinaris, i jo crec que aquesta és, en gran mesura, la seva força. És evident que cada cop es necessitaran més experts que tinguin un coneixement profund d’aquests països des de diferents vessants. El nostre país cada cop té més vincles econòmics i comercials amb aquests països, el turisme xinès continua creixent a casa nostra, etc., i per tant, crec que són uns estudis que li permetran a aquest estudiant estar ben posicionat de cara al mercat laboral. Com a recomanacions, jo li diria dues coses: primer, que sobretot no tingui por a aprendre alguna de les llengües asiàtiques, perquè aquest és un aspecte que realment marca la diferència. I en segon lloc, que encari la seva especialització en el món asiàtic envers aquells aspectes que més li interessin o als que es vulgui dedicar.

 
Per últim, quins creus que són els reptes i les oportunitats dels Estudis d’Àsia Oriental com a disciplina? 

Com deia, aquests són uns estudis molt multidisciplinaris. Tot i que potser això és una dificultat a l’hora de definir clarament els límits de la disciplina, jo ho veig com quelcom positiu. Aquests estudis tenen menys tradició a casa nostra que als països del nostre entorn, i suposo que per això també hi ha més desconeixement social sobre què fem. Segurament, un dels reptes principals que tenim és el de consolidar aquesta transversalitat dels nostres estudis com a quelcom que aporta possibilitats d’especialització molt valuosa en tot tipus d’àmbits: l’economia, la ciència política, el comerç, el turisme, les humanitats…