Festivitats

En època de festes, els que ens dediquem a l’estudi de cultures relativament allunyades de la nostra sovint sentim com persones del nostre entorn ens demanen com se celebra el Nadal allà, si és que se celebra. En el meu cas, he hagut de respondre moltíssimes vegades que els xinesos no celebren el Nadal, més enllà dels intents d’alguns grans magatzems que intenten fer un calaix extra, i que la festa més similar és la de l’any nou xinès, que arriba entre gener i març de cada any. La veritat, però, és que les similituds són més aparents que altra cosa.

L’any nou xinès efectivament representa la festa grossa de la cultura xinesa, en què els escolars fan una pausa tan important com la del Nadal aquí, i hi ha la tradició d’àpats familiars opulents. Ara bé, es tracta d’una festivitat no religiosa. Aquest és un element comú en el calendari de festivitats xineses: l’escassetat de celebracions religioses. Totes les festivitats estan arrelades en la tradició, però és una tradició que té poc a veure amb les connotacions religioses que articulen el calendari cristià. Es tracta de celebracions marcadament laiques, amb poques excepcions vinculades al culte als avantpassats.

La història ens mostra que les festivitats actuals havien tingut una dimensió religiosa, tot i que amb un sentit de la transcendència molt menor. Ja en el món clàssic, en època de Confuci, veiem com les pràctiques religioses queden fixades en un codi ritual que ajuda a dessacralitzar-les i les converteix en un element de cohesió social. Per això, si en el Mediterrani es parla del pas del mite al logos, a la Xina es pot parlar anàlogament del pas del mite al ritus. Les circumstàncies, tanmateix, van fer que els descendents de les cultures del logos acabessin puntejant el seu trànsit per l’any a partir de pràctiques marcadament religioses, mentre que els hereus de la cultura del ritus van optar per marcar el seu ritme vital a partir de pràctiques fonamentalment socials.

La inexorable llei del pèndul ha fet, però, que les festivitats del món cristià estiguin perdent una part de la seva pàtina transcendent en favor de la materialitat més immanent. Curiosament, aquesta materialitat és l’únic element que per ara sembla que pot arribar a triomfar a la Xina actual.