Reprenen les entrevistes a persones vinculades al Programa d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UOC. En aquest cas ho fem amb el professor col·laborador de la UOC Ander Permanyer Ugartemendia, doctor en historia per la UPF, universitat en què també és professor.

La teva relació amb el programa d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UOC i amb els estudis asiàtics comença a ser llarga. Què és el que et va fer decidir apropar-te a aquesta regió del món? Quan i com vas començar col·laborant amb la UOC?

El meu interès per l’Àsia oriental va venir motivat per la meva inquietud pel coneixement del món, sempre des d’una aproximació humanística (sóc llicenciat en Humanitats per la UPF el 2002), amb la certitud que cap coneixement transversal podia ser complet sense un acostament a d’altres realitats més enllà del nucli occidental, de tradició grecollatina i judeocristiana, convençut que la universalitat pròpia d’aquest nucli era una convenció més que discutible. Partint d’aquest raonament, podria haver anat cap a l’estudi d’altres llocs del món, però per aquells anys s’estaven consolidant els Estudis de l’Àsia oriental com a oferta viable i de futur a casa nostra, i durant la carrera ja havia fet assignatures sobre Xina, que m’havien apassionat. A més, Xina en concret em semblava un conjunt civilitzatori coherent, sòlid i de primer ordre per explicar no tant sols el desenvolupament d’una societat, amb la seva cultura, història i sistemes de pensament amb una grandíssima influència a la regió, sinó que a més, em feien comprendre fins a quin punt tot allò que prenem per «universal», donat i, fins i tot, axiomàtic, no és més que una via més, particular de la nostra experiència a Europa, davant els reptes plantejats per tota comunitat humana.

La meva col·laboració amb la UOC va iniciar-se al febrer de 2008, tot just havent tornat de la meva estada a la Universitat de Beijing amb una beca ICO, havent-me llicenciat a més en Estudis d’Àsia oriental per la UAB-UPF, entrant a col·laborar en l’antiga assignatura «Història de l’Àsia oriental I: els imperis de l’Àsia oriental», coordinada per la professora Anna Busquets. Em va permetre, a més, mantenir un vincle amb el món acadèmic en un moment en què no tenia cap més docència i em dedicava gairebé exclusivament a la meva recerca doctoral.

Tens experiència ensenyat a nivell universitari tant virtualment com presencialment. Quins aspectes destacaries de la teva tasca com a docent a la UOC?

Les eines virtuals permeten una flexibilitat i una proximitat diferents de les que tendeixen a sorgir davant la periodicitat de les classes presencials –que també m’apassionen–. Crec que això dóna la possibilitat de generar una relació continuada entre el professor i l’estudiant. Molta gent –potser especialment de fora de l’àmbit universitari– se sorprèn quan els dic que la meva relació amb els estudiants a l’esfera virtual acostuma a ser tant, o fins i tot més intensa que en la docència presencial. En efecte: malgrat que a gran part del estudiants que m’han tingut de professor no els he vist mai personalment, la relació que s’hi estableix és prou intensa com per, de vegades, dubtar si no hi he coincidit realment alguna vegada. En un altre ordre de coses, també crec que la docència virtual permet una organització més eficient de les tasques col·laboratives, amb una implementació a fons dels objectius de Bolonya, tot i que no hem d’oblidar que, abans de l’establiment de l’EEES, la UOC ja oferia un model estrictament centrat en l’Avaluació Continuada. De vegades penso que molts dels objectius de Bolonya, a la docència presencial, no s’han acabat de complir del tot –més que res, per qüestions que van molt més enllà de l’àmbit acadèmic i universitari–, mentre que a la UOC s’ha afavorit una docència de caire molt més col·laboratiu, com un procés més negociat i no pas tant vertical que es dedueix d’un model tradicional. I així mateix, crec que, per contra dels que molts dedueixen, el model virtual permet un nivell de rigor molt més aprofundit del que es podria esperar. Alguns estudiants, precisament per la flexibilitat a què he fet referència, espremen les possibilitats que els ofereix la UOC per aportar coneixement a través de les seves tasques, de vegades amb uns nivells de rigor i qualitat que no he vist en d’altres àmbits. En definitiva, i pel que respecta a mi, l’experiència docent virtual m’ha resultat tant enriquidora com la presencial.

Què creus que és el que atrau als estudiants a iniciar els seus estudis en el programa d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UOC? Què és el que busquen?

Al marge de satisfer l’interès per Àsia oriental –tant per motivacions d’interès personal com professional–, crec que una oferta variada, i flexible als interessos i necessitats de cada estudiant, són el punt fort del programa d’Estudis de l’Àsia oriental a la UOC, flexibilitat que permet, en primer lloc, fer una tria d’assignatures segons les pròpies necessitats, i en segon lloc, adaptar la dinàmica de l’estudi a la circumstància específica de cada estudiant.

Actualment estàs treballant en un llibre sobre la teva recerca dels inicis del tràfic de l’opi a l’Àsia oriental i la implicació de comerciants espanyols. Ens en pots fer cinc cèntims?

El cert és que llibre es troba encara en una fase molt embrionària. Sí he reflexionat profundament sobre les parts de què ha de constar; a un primer capítol introductori a la presència espanyola al comerç de l’Àsia oriental als segles XVIII i XIX, li seguiran diversos capítols en disposició diacrònica sobre la formació dels interessos espanyols de l’opi, que expliquin la presència dels espanyols com a element present en l’articulació del comerç europeu a l’Àsia oriental, i d’aquí que la seva implicació en el comerç de l’opi en sigui una conseqüència lògica. A aquesta orientació diacrònica s’hi sobreposarà, a més, un èmfasi temàtic en cadascuna de les etapes, identificant tant allò essencial de la conjuntura analitzada en concret, com els interessos d’un grup en particular: així, detallaré la reorganització del comerç cantonès davant la fi del Galeón de Manila i la seva relació amb el comerç de l’opi davant l’escassedat de plata; les vicissituds de la Real Compañía de Filipinas –corporació de comerç privilegiat que encara requereix de majors estudis–, els comerciants de la qual, en les seves iniciatives privades, van ser els protagonistes de la participació espanyola en el sector; la implicació de Manila en la recerca de nous mercats per a l’opi davant de les persecucions xineses a inicis de l’era Daoguang; la conjunció d’interessos basco-escocesos en el comerç –no en va, els interessos espanyols estaran més que presents en la conformació de les xarxes comercials britàniques en el comerç privat a Xina, i més concretament, en la formació de la cèlebre casa de Jardine, Matheson & Co.–; i fins i tot el vessant polític liberal de diversos dels protagonistes, tant de diversos membres de les elits manilenyes, com de Lorenzo Calvo, un dels principals comerciants espanyols de l’opi, etc.

Aparentment és un tema que els historiadors, tant d’aquí com especialistes internacionals, no han tingut gaire en compte. És així?

Haig de dir que precisament és en el capítol introductori on m’he adonat de les limitacions generals sobre el tema, en tractar-se d’una qüestió certament molt poc treballada per la historiografia. Aquests darrers mesos he estat treballant en profunditat sobre el sistema comercial espanyol del Pacífic, en relació amb Filipines, l’economia dels virregnats, el Galeón de Manila i la seva imbricació en l’economia de l’Àsia oriental continental. En general, estic revisant l’aproximació que se n’ha fet fins a dia d’avui –juntament amb d’altres col·legues les recerques dels quals apunten cap a la mateixa direcció–, això és: que la presència espanyola en els circuits comercials de l’Àsia oriental transcendia els límits institucionals imposats, especialment per les regulacions comercials del Galeón de Manila i les disposicions internacionals que limitaven els moviments espanyols pels mars d’Àsia oriental. Lluny de la imatge, fortament arrelada, dels comerciants manilenys indolents, esperant que el Galeón anés i vingués cada any, tot servint-se dels suministradors xinesos del Parián, he anat veient que tant manilenys com xinesos col·laboraven amb interessos comuns en el comerç transpacífic, que alguns comerciants cantonesos (com Pan Zhencheng) van tenir fortíssims interessos a Manila, mentre que els carregadors del Galeón, en no poques ocasions, acudien directament a Guangzhou i Macau per provisionar-se pel Galeón. Amb tot, la presència espanyola a principis del segle XIX al comerç de l’opi al sud de Xina és una conseqüència lògica d’aquests processos de major integració regional de l’economia filipina, més que una raresa tal i com es deduïa de les aproximacions fetes fins a dia d’avui.

Canviant una mica de tema, quins creus que són els reptes i les oportunitats que ofereixen, tant a nivell acadèmic com professional, els Estudis d’Àsia Oriental com a disciplina?

Personalment, trobo que el principal repte i oportunitat dels Estudis de l’Àsia oriental com a disciplina conformen dues cares de la mateixa moneda, i tant poden ser una feblesa com un punt fort. M’explico: crec que els Estudis han de saber-se posicionar, de manera coherent i diferenciada, davant l’ascens d’estudis més transversals, de grans narratives, la World History, etc. En general, comparteixo les crítiques que es poden fer als estudis d’àrea, però precisament, essent conscients de les limitacions que aquestes poden tenir, es pot oferir una aportació no només molt coherent a les grans narratives ara en ascens, sinó ben diferenciada, rigorosa i fonamentada. Les grans narratives sovint poden incórrer en el perill de la superficialitat, que els estudis d’àrea, més enllà d’Occident, poden compensar. Personalment m’interessa molt la World History, però més com a mecanisme metodològic i no pas tant com a objectiu en si mateix. En aquest sentit, tots els que formem part d’una manera o altra dels Estudis de l’Àsia oriental, hem de ser-ne conscients i no tancar-nos en un coneixement essencialista i que no transcendeixi limitacions conceptuals, institucionals, etc. Tot plegat ha de transportar-se al nostre posicionament respecte la societat, amb una aproximació global que, novament, transcendeixi un coneixement merament local, i que sàpiga veure les connexions i els models alternatius, per construir, a més, una aproximació crítica a la realitat que ens envolta.

Per acabar, vols fer alguna recomanació als nostres estudiants o a qualsevol persona que es plantegi iniciar els estudis sobre Àsia Oriental a la UOC?

En relació amb la resposta anterior, que no es tanquin, que siguin conscients que estan adquirint un coneixement rigorós i fonamentat que pot oferir mecanismes flexibles per pensar alternatives, i que el seu coneixement d’uns estudis d’àrea, suposadament limitat, no ha de representar una feblesa sinó un punt fort davant preguntes de llarg abast. Que tampoc perdin de vista d’altres realitats, que no caiguin en una aproximació bipolar del món –Occident i Àsia oriental–, tot tenint presents les altres realitats socials, culturals i polítiques d’un món multipolar. I per últim, que siguin conscients que aquesta preponderància de l’Àsia oriental no és un fenomen estrictament limitat al món contemporani, fruit de cap «miracle» recent (com sovint es pretén vendre), sinó que és mostra d’una tendència de molt més llarg abast, que forma part de l’experiència humana d’un segment importantíssim de la població mundial al llarg de la història, i que s’han de proposar conèixer a fons amb els estudis que comencen.

Moltes gràcies, Ander, per totes aquestes reflexions!