19 de desembre de 1994, Hong Kong. Els primers ministres del Regne Unit i la Xina, Margaret Thatcher i Zhao Ziyang, signen a Pequín la Declaració Conjunta Sino-Britànica. El text establia que a partir de l’1 de juliol de 1997 la Xina reassumiria la seva sobirania sobre l’illa de Hong Kong i els Nous Territoris que hi ha al seu davant, llavors encara colònia britànica. Hong Kong s’havia de convertir en una Regió Administrativa Especial, en la qual no s’implantaria el sistema socialista propi de la República Popular de la Xina. Es posava així en pràctica la noció “un país, dos sistemes”, nascuda pocs anys abans de la mà de Deng Xiaoping.

La data de l’1 de juliol de 1997 no era arbitrària. La Segona Convenció de Pequín signada el 1898 fixava que la Xina havia de cedir Hong Kong i els Nous Territoris a l’imperi britànic durant 99 anys més -Hong Kong havia passat a mans britàniques ja el 1842- a partir de l’1 de juliol de 1898. Així, doncs, la Declaració Conjunta de 1994 posava punt i final a aquella cessió i representava alhora el final definitiu del període d’agressions colonials europees a la Xina.

Vint anys després de la retrocessió de Hong Kong, l’illa manté el seu estatus de Regió Administrativa Especial. Posseeix el seu propi sistema jurídic, legislatiu i executiu, que a Hong Kong segueixen un funcionament molt diferent de com aquests poders actuen a la Xina. Tanmateix, les malfiances d’una part important de la població, derivades de les diferents possibilitats que disposa el govern de Pequín de controlar l’agenda política de Hong Kong, s’han mantingut al llarg d’aquestes dues dècades, amb episodis d’especial significació, com la Revolució dels paraigües de 2014. Significativament, des de la retrocessió, l’1 de juliol ha estat a Hong Kong una diada de manifestacions i protestes que en moltes ocasions han estat multitudinàries.

Així, doncs, la Declaració Conjunta Sino-Britànica de 1994 representa per la Xina el primer pas cap al desmantellament definitiu del llegat del colonialisme europeu. Ara bé, per una part del hongkonesos, el canvi d’estatus de l’illa va representar l’inici d’un període d’incertesa que, tot i els pas dels anys, no només no ha estat resolta sinó que, en alguns aspectes, s’ha fet encara més palesa.

La organización medioambiental Germanwatch acaba de publicar en noviembre el Global Climate Risk Index 2018, en el que se ofrece una clasificación de los países más afectados por el cambio climático. El estudio tiene en cuenta variables como el número de muertes consecuencia directa de fenómenos meteorológicos o las pérdidas económicas derivadas. Entre los diez primeros países del ránking, aparecen diversos países asiáticos. Entre ellos destacan Vietnam (5º) y Taiwán (7º), seguidos de cerca por China (12º). El resto de países de Asia Oriental están en una posición de menor riesgo. Taiwán, Vietnam y el sur de China sufrieron un invierno especialmente duro con temperaturas anormalmente bajas –sólo en Taiwán murieron 85 personas por hipotermia u otras enfermedades derivadas de los fuertes fríos vividos. A ello hay que sumar los tifones y tormentas tropicales, especialmente en Taiwán y Vietnam, y las sequías y posteriores inundaciones que afectaron severamente Vietnam.

La vinculación entre estos fenómenos meteorológicos extremos y el cambio climático es innegable, según el estudio. Regiones climáticamente difíciles como las del sur de Asia Oriental han visto como ha aumentado la frecuencia o la dureza de los fenómenos meteorológicos. Ello es especialmente patente en las regiones más vulnerables, como la costa o las islas –no en vano, Taiwán ha pasado en un año de ocupar el puesto 51º al 7º.

Recientemente se ha inaugurado el singular edificio del Centro Cultural de Xiafu, en el sector de Linkou, en Nuevo Taipei, Taiwan, codiseñado por un joven arquitecto español, Lain Satrustegui. Para 2019 se espera la finalización de la Ciudad del Pop en Tainan, cuyo diseño y desarrollo también ha ido a cargo de un equipo igualmente joven de arquitectos españoles, encabezado por Manuel Monteserín. No se trata de las primeras obras arquitectónicas que existen en Taiwán ni en la República de China –recordemos que este es el nombre oficial del estado taiwanés– ya antes de que esta se trasladara a la isla.

Centro Cultural de Xiafu, codiseñado por Lain Satrustegui

En el Shanghai de inicios de siglo XX, en la zona da las concesiones extranjeras, diversos arquitectos españoles intentaron aprovechar el fuerte crecimiento económico y Continua llegint →

Hace unos pocos días se ha cumplido el quince aniversario de la ocupación de la embajada española en Pekín por parte de un grupo de ciudadanos norcoreanos. Una mañana de marzo de 2002, un grupo de 25 norcoreanos irrumpieron en la residencia del entonces embajador Eugeni Bregolat y reclamaron la condición de refugiado político. Aunque el gobierno chino, que los consideraba meros inmigrantes ilegales, intentó expulsarlos de la embajada y retornarlos a Corea del Norte, el cuerpo diplomático español consiguió negociar con las autoridades chinas y pocos días después el grupo completo viajó hasta Seúl, vía Manila.

Es comprensible que nadie haya recordado la efeméride estos días. Casos similares se produjeron esos años en embajadas y consulados de otros países, no solo en Pekín, y Continua llegint →

En època de festes, els que ens dediquem a l’estudi de cultures relativament allunyades de la nostra sovint sentim com persones del nostre entorn ens demanen com se celebra el Nadal allà, si és que se celebra. En el meu cas, he hagut de respondre moltíssimes vegades que els xinesos no celebren el Nadal, més enllà dels intents d’alguns grans magatzems que intenten fer un calaix extra, i que la festa més similar és la de l’any nou xinès, que arriba entre gener i març de cada any. La veritat, però, és que les similituds són més aparents que altra cosa.

L’any nou xinès efectivament representa la festa grossa de la cultura xinesa, en què els escolars fan una pausa tan important com la del Nadal aquí, i hi ha la tradició d’àpats familiars opulents. Ara bé, es tracta d’una festivitat no religiosa. Aquest és un element comú en el calendari de festivitats xineses: l’escassetat de celebracions religioses. Totes les festivitats estan arrelades en la tradició, però és una tradició que té poc a veure amb les connotacions religioses que articulen el calendari cristià. Es tracta de celebracions marcadament laiques, amb poques excepcions vinculades al culte als avantpassats.

La història ens mostra que les festivitats actuals havien tingut una dimensió religiosa, tot i que amb un sentit de la transcendència molt menor. Ja en el món clàssic, en època de Confuci, veiem com les pràctiques religioses queden fixades en un codi ritual que ajuda a dessacralitzar-les i les converteix en un element de cohesió social. Per això, si en el Mediterrani es parla del pas del mite al logos, a la Xina es pot parlar anàlogament del pas del mite al ritus. Les circumstàncies, tanmateix, van fer que els descendents de les cultures del logos acabessin puntejant el seu trànsit per l’any a partir de pràctiques marcadament religioses, mentre que els hereus de la cultura del ritus van optar per marcar el seu ritme vital a partir de pràctiques fonamentalment socials.

La inexorable llei del pèndul ha fet, però, que les festivitats del món cristià estiguin perdent una part de la seva pàtina transcendent en favor de la materialitat més immanent. Curiosament, aquesta materialitat és l’únic element que per ara sembla que pot arribar a triomfar a la Xina actual.

Durant el mes de novembre la Universitat CEU Cardenal Herrera celebra les I Jornades d’Àsia Oriental: València, ciutat de la seda 2016, un cicle de conferències que abordarà diferents aspectes vinculats amb la Ruta de la Seda, històrics i d’actualitat. Entre els impulsors i organitzadors d’aquest cicle hi trobem dos alumni del Programa d’Estudis de l’Àsia Oriental de la UOC, Jesús Catalá Gorgues i Miquel Boix Domingo. Aprofitem l’ocasió per fer una breu entrevista a un d’ells, en Jesús Catalá, professor del Departament d’Humanitats de la Universitat CEU Cardenal Herrera.

 

Hola, Jesús. Explica’ns d’on ve la idea d’organitzar aquestes I Jornades i quins en són els objectius.

La idea parteix, a banda de la meua inclinació personal envers els estudis d’Àsia oriental, de l’experiència amb els meus alumnes. He de dir que faig classes a un grup internacional que cursa el grau sencer d’Odontologia en anglès, i on hi ha un nombre abundant d’estudiants taiwanesos des de fa ja uns quants anys. La presència d’aquests estudiants és molt cridanera, com podeu imaginar, i suscita reaccions entre la resta de matriculats que van des de la curiositat fins a l’estranyesa (sobre tot entre la gent de nova incorporació). Per altra banda, tots els anys trobe als diversos títols on tinc docència estudiants espanyols i europeus amb un interès particular pel món xinès i japonès, sovint més enllà de la típica atracció per la cuina o el manga. Continua llegint →

Hace exactamente 150 años, durante los primeros días del mes de junio de 1864, en la ciudad de Tianjin, representantes del Imperio Qing y del Reino de España comenzaban las negociaciones del que sería el primer tratado entre ambos países. Este tratado, que acabaría firmándose el 10 de octubre de 1864, situaba a España en el undécimo lugar entre las naciones que habían conseguido rubricar un acuerdo con los Qing, aunque la habilidad del negociador español, Sinibaldo de Mas, permitió que España fuera el cuarto país en contar con una legación en la capital, Pekín.

Protestas en Vietnam, mayo 2014

La lista de países que firmaron tratados desiguales con China es significativa. En los primeros lugares aparecen la Gran Bretaña, Francia, los Estados Unidos o Rusia, grandes imperios con intereses en el mar de China que desde los años 1840 capitalizarán las agresiones occidentales en ese país. Sin embargo, pronto aparecen Continua llegint →

En 1922 apareció publicada en la revista National Geographic la imagen que aparece junto a este texto. Se trata de una fotografía impactante que iba acompañada del siguiente comentario: “Mujer condenada a morir de hambre en Mongolia, 1913”. En ella aparecía una joven que intentaba penosamente forzar el candado y así conseguir escapar del cajón de madera de menos de un metro de altura en el que estaba encerrada. La fotografía, en el momento que apareció publicada,  representaba además una muestra de la barbarie y la crueldad Continua llegint →