Diaris i televisions han informat extensament les últimes setmanes de l’elecció de Liu Xiaobo com a Nobel de la Pau d’enguany i han esmentat com des de la República Popular s’ha creat el Premi Confuci de la Pau per replicar l’Acadèmia sueca. Els objectius del govern xinès a l’hora d’empescar-se de manera sobtada i no oficial aquest premi són prou evidents. Però la concessió del guardó a Lien Chan potser no és tan fàcil d’interpretar, i probablement per aquest motiu els mitjans de comunicació del nostre país han passat de puntetes sobre aquesta figura. Amb prou feines han arribat a definir-lo com un “desconegut exvicepresident de Taiwan”, tal com el va presentar un canal de televisió. Però Lien Chan és molt més que això.
Arxiu de l'autor: david martinez robles
Manhua xinès
Un fet sorprenent fa ben pocs anys: tres notícies sobre la Xina en menys de cinc minuts. Això és el que em vaig trobar un matí d’aquests quan escoltava la ràdio. La primera, molt breu, parlava de la situació de devaluació artificial del yuan. Tots sabem que la secció d’economia dels informatius és la que més sovint pot fer referència a l’actualitat xinesa. La segona notícia esmentava el projecte d’uns empresaris xinesos de construir en una badia de la costa de Fujian una rèplica del poble de Cadaquès. És a dir, una anècdota insubstancial –cal insistir en què és un simple projecte– que, amanida amb l’etern tòpic de la còpia i la falsificació, s’ha convertit en una notícia de dimensions prou grans com per exigir la connexió amb el corresponsal de l’emissora a la Xina. Finalment, la tercera i que m’ha cridat més l’atenció feia referència a la publicació d’Una vida en China (Astiberri, 2010), un manga de l’il·lustrador xinès Li Kunwu. Penso que ha estat la primera vegada que he sentit a parlar de la publicació d’un manga xinès a casa nostra. Poc després he descobert la font de la notícia, l’article que El País ha dedicat a l’obra.