Today I would like to share with you some thoughts about a book: Growing Up in The People’s Republic. Conversations Between Two Daughters of China’s Revolution (Ye Weili with Ma Xiadong, 2005, Palgrave).

I do not want to elaborate on this book because it is especially new (it was published in 2005) or especially famous. I want to centre my comment upon this book because it is an excellent book, which allows us to see history from a different perspective; which sheds light upon the very process of history writing, and also upon some of the most controversial periods of recent Chinese history: the Great Leap Forward, the Cultural Revolution and the Cultural Fever of the 1980s.
Reading the book is like sitting together with Ye Weili and Ma Xiaodong, and listen to their autobiographical narrations and their dialogue. These two women who sat together in Boston shared their stories, experiences and worries from their early childhood to the time they left China for the USA in front of a tape recorder. When Ye Weili asked Ma Xiaodong to partake with her in a project of oral history, they were both aware of the fact that they shared many socio-structural characteristics. They had both been born in Beijing around 1950, they had both lived through the Great Leap Forward in the city, they both became Red Guards in their early youth, and they were both sent to the countryside, and allowed to return to Beijing 1973 in order to study. And finally they both left China in the 1980s to travel to the USA to continue with their studies. However, as the conversations evolve in the book, which indeed keeps and underlines the conversational character of oral history, the reader realizes in the most natural way how the same historical and social facts can be lived and experienced differently by people who are in a very similar position and situation. None of the periods we have mentioned were lived by Ye and Ma in the same way. Sometimes their experiences are even contradictory with each other. And this is the greatest value of the book: it adds perspective, it adds a further dimension to the socio-historical accounts we are used to read. Ye and Ma’s experiences talk of moments of freedom within the misery of control, of how it is possible, in the moments in which freedom of ideas was not even thinkable, they, led by circumstances which aimed at exactly the contrary, learned to think and to question; and this (which was in fact only experienced by one of the two women) is not banalised, glorified or mentioned in order to question the harshness of the regime and of the Cultural Revolution. To the contrary, the book helps us to read in between the lines of history, to learn about the enormous complexity of each ‘historical fact’, of each historical narration, without suspending them, without questioning their validity, these historical narrations become much more complex, and we learn the great variety of individual experiences they could embrace.
Ye Weili’s Growing Up in The People’s Republic is an excellent book of oral history, and a great contribution towards understanding the Beijing of the second half of the twentieth century (from 1950 to the 1980s to be more precise); an example of the unexpected and unwanted results of actions, a paradigmatic example of why in the social sciences we should be eager to keep the best record possible of oral narrations of personal history before the generations that lived through the studied events disappear and we are only left with a smooth and necessarily biased record of what it meant to be a Beijing girl in those years. As old as the People’s Republic, Ma and Ye are witnesses as well as main characters in the still evolving history of this country.

En el marc d’un debat que vaig tenir la sort de poder presenciar a l’entorn de la molt recomanable pel·lícula de Tian Zhuang-Zhuang, “L’estel blau”, van sorgir algunes, forces, reflexions sobre l’emocionalitat expressada en aquesta pel·lícula (i en el cinema xinès en general) que em van obligar a reflexionar sobre el rol que donem a les emocions (expressió, vivència, interpretació de les mateixes) en els processos de construcció de l'”Altre”.

Per centrar el que voldria comentar, us adjunto un breu tràiler de la pel·lícula – està en japonès, però és de llarg el millor que he trobat per recalcar en poc més d’un minut  algunes de les escenes d’expressió emocional que volia destacar.

Hauria de començar compartint potser la meva impressió de la pel·lícula pel que fa referència al contingut emocional i a la forma en la qual els actors posen en escena les emocions dels personatges: Abans de plantejar-me mirar la pel·lícula amb les ulleres de la sociologia de les emocions; és a dir, com a espectadora en el meu temps lliure, em va semblar que “L’estel blau” era una pel·lícula extraordinàriament emocional – tant en relació a la interpretació dels actors, com a la perspectiva general de sensibilitat d’infant des de la qual està escrita, com l’efecte sobre l’espectador que, al finalitzar la cinta, se sent emocionalment estirat a terra, com el seu narrador, mirant l’estel trencat atrapat a les branques d’un arbre, encara intentant arrencar el vol.
En resum: des de la perspectiva potser d’aquell que ha passat temporades a la Xina, probablement al sud-est o est d’Àsia en general o que, fins i tot, hi ha viscut durant un temps, l’emocionalitat de la pel·lícula és colpidora… Un donat per descomptat més de la nostra recepció en primera persona d’un producte cultural.
En l’esmentat debat – que no estava centrat en sociologia de les emocions ni en la interpretació de les mateixes – em va sorprendre veure com es feien tot un seguit d’intervencions (que de seguida despertaven assentiment i consens entre els companys) que destacaven la poca emocionalitat en la interpretació de la història. Una poca emocionalitat, afegien els participants al debat, que és característica de les “societats” i “cultures” de l’est d’Àsia en general.
Davant d’aquestes afirmacions, que al principi vaig suposar que serien esporàdiques però que poc a poc van esdevenir un eix clau del debat,  una certa sensació de desconcert em va colpir.  És a dir… sense encara l’explicació, sense l’observació de segon ordre, per posar-ho en termes de Luhmann, em preguntava innocentment: Però com pot ser que no hi vegin expressió d’emocions? A les escenes d’amor paterno i materno-filial, a les escenes de ràbia, de por, de pànic i ansietat, a les escenes d’enveja, a les escenes de vergonya… Hi ha tanta emoció que traspua de cada segon de la cinta!
Poc a poc va anar sorgint la distància respecte la primera reacció pròpia, a més de la distància davant les paraules dels companys… i dos elements se’m van cristal·litzar com els vehiculadors de l’esmentada explicació/observació de segon ordre (és a dir, observant l’observació – i la lectura de la situació – dels que interactuen). Per una banda, trobem el clàssic de les ulleres que ens posem per fer sentit de la realitat que ens envolta, ulleres que ja no ens sabem treure si no és en base a un exercici autoreflexiu que implica trencar-les/te a trossos. Unes ulleres que es construeixen a partir de la nostra infantesa, quan som socialitzats pels qui ens envolten i després pel grup més en general del qual formem part. Unes ulleres que ens ensenyen a mirar com miren els altres, aquells qui estimem, aquells qui comparteixen classe o escola amb nosaltres, aquells que es mouen per la mateixa ciutat, aquells que formen part de la nostra mateixa “societat” o comunitat imaginada. Les ulleres occidentals que miren l’est d’Àsia veuen una manca d’emocions per tot arreu: en les relacions paterno-filials, de parella, amb els fills… tot tenyit per uns suposats valors confucians que entenen resumits en les paraules jerarquia i submissió i que fan que veritables expressions d’amor sublims passin com a submissió paterno-filial o d’esposa a espòs (que no diem que això no existeixi – només diem que entendre la Xina actual amb aquestes ulleres (reduccionistes a més a més de la nostra Western made versió del confucianisme) és com entendre la Catalunya d’avui des de la perspectiva del catolicisme practicant i, si hi voleu afegir més sang i fetge, dels càtars, ja posats).
L’altra explicació – no poc lligada amb la primera – fa directe referència a la sociologia de les emocions: malgrat que el fet de ser éssers emocionals (fet que s’escapa a allò que podem treballar des de la sociologia), la nostra dimensió emocional és una dimensió essencialment social. És essencialment social en tant que és forjada, formada i dotada de sentit en un llarg procés de socialització que ens explica des dels primers anys de la nostra vida com hem d’expressar l’alegria, la pena, l’enveja… i és més: què són l’alegria, la pena, l’enveja… i l’amplíssim ventall d’emocions humanes ja filtrades a través dels conceptes de cada llengua particular!
Certament la socialització en emocions a l’Àsia Oriental ha estat diferent que l’europea, però aprendre llengües és similar a aprendre codis i normes de sociabilitat: fins que aprens que moure la mà d’esquerra a dreta (i a l’inrevés) per saludar, pot ser que tot aquell que et faci aquest senyal el prenguis per boig, estrany o maleducat perquè no et saluda. Sovint, no sabem llegir, no sabem entendre l’altre, i no el sabem “desxifrar”, … però aquest és bàsicament el nostre problema i la nostra mancança! No ens diu res de la sociabilitat o, en el cas que parlàvem, de les emocions o de l’expressió de les emocions de l’altre : més que destacar el fet que no les sabem captar i interpretar. D’aquí a dir que no hi són… hi fa falta una bona dosi d’orientalisme.

És un tòpic sentir a parlar de “la dona xinesa” o “la dona japonesa”… com fa unes dècades a les nostres latituds se sentia parlar de “la dona sueca…”… És temptador i dóna una satisfactòria sensació de control de la situació aplegar allò que ens és desconegut sota una categoria fàcil d’emprar i, més subtilment, de domesticar, de fer-nos nostra i que ens permeti sentir-nos més segurs davant d’un oceà d’incerteses que no sabem classificar. Normalment com menys sabem d’una gent, d’una regió, d’una tradició (sigui intel·lectual, sigui culinària, sigui el que sigui…) més àmplies i generalistes són les categories amb les quals intentem endreçar i donar sentit a la nostra experiència. D’aquesta manera podem arribar a categories del tipus “la dona xinesa”…

Malauradament les ciències humanes i socials no estan excemptes d’aquesta temptació domesticadora de la realitat que ens supera, d’aplegar els elements, les persones més diverses, com si fossin el mateix, si comparteixen un mínim comú denominador – en aquest cas el sexe, si parléssim de gènere ja complicaríem la cosa…

En aquesta entrada voldria aprofitar una imatge capturada per casualitat, gairebé sense mirar què copsava l’objectiu (que sempre es decideix a “disparar” uns segons després d’apretar-lo, copsant doncs un moment sempre diferent d’aquell que s’havia cercat), per il·lustrar fent un breu exercici de sociologia visual el diorama de realitats que s’amunteguen sota la categoria “les dones de Beijing”, oblidant ja ” la dona xinesa” que no gosaria mai pretendre analitzar ni a partir de cent imatges…

Una realitat que a primera vista ens pot semblar més o menys homogènia revel·la, si hi fem una segona (o tercera, o quarta) mirada  diferències abismals de classe, orígens, llengua, poder adquisitiu, expectatives, plans i possibilitats de futur. Reconsiderar amb cura aquestes diversitats és essencial per entendre els processos socials que tenen lloc i els fils invisibles que connecten en un ampli teixit de relacions de tot tipus les dones de Beijing.

Fixem-nos doncs en l’esmentada fotografia:

Passejant per Beijing, a pocs metres de l’estació de metro Yong An Li, amb els ulls i l’objectiu obert, es capturen imatges com la de la fotografia. Dones diferents, aplegades sota la categoria de dones de Beijing, interactuant en un instant efímer.

Mirem la fotografia uns breus instants, destacant-ne alguns aspectes, estudiant els personatges com si es tractés d’un relat… doncs cada fotografia explica una petita història; o potser moltes… Continua llegint →