Avui publiquem una nova entrada dedicada a donar a conèixer treballs de recerca d’una excel.lent qualitat que han sorgit del nostre programa d’Estudis d’Àsia Oriental. En aquest cas es tracta de Josep Maria Capilla Contreras , que ha realitzat un treball molt acurat sobre el els factors que condicionen l’ús que fa Ma Yuan del buit com a recurs en la seva obra.
Els resums dels treballs que podeu llegir en aquest blog han estat elaborats pels seus mateixos autors i, recordeu que, si amb el resum, us vénen ganes de llegir tota la feina realitzada… el link que us facilitem al final us portarà directament al repositori O2 que us en donarà accés.Capilla_JosepM_MaYuan
Títol: El recurs del buit en la pintura de Ma Yuan
Josep Maria Capilla Contreras
Xangai, 14 de juny de 2012
Des del famós diagrama taijitsu (representació abstracta de les correspondències entre el yin i el yang) fins a l’apropiació que de la natura fan els neo-taoistes com a via de creixement interior i coneixement espiritual, el concepte del buit passa per unes fases evolutives que el porten des de l’àmbit exclusiu de les idees a l’àmbit de la lírica i l’estètica. No és fins a l’arribada de la dinastia dels Song del Nord quan el paisatge deixa de ser un element narratiu, decoratiu o ritual i esdevé el centre d’interès d’un nou gènere pictòric, conegut sota el nom de shan shui (muntanya-aigua). El buit, ara un recurs que forma part intrínseca d’aquesta tradició, té encara, en aquest període, unes fortes connotacions filosòfico-religioses (de caire taoista i budista), lligades a la construcció d’una cosmologia al·legòrica. Fou l’última generació de poetes i pintors d’aquesta dinastia, encapçalada per la figura de Su Shi, la que introduí l’element líric en la pintura de paisatge. També l’Escola Oficial de pintura de l’emperador Huizong, amb el seu programa d’estudis i les seves proves de selecció de candidats, influí en aquesta nova operació que transformà l’estètica paisatgística de la pintura xinesa.