Des de mitjans de la dècada dels 1960 i fins els nostres dies floreixen, com les flors als cabells dels joves que van acudir a l’estiu de l’amor a Woodstock, les filosofies, les religions i la cultura asiàtica mediatitzada i adaptada a un mercat occidental desitjós de canvi. La música pop es va omplir amb les ressonàncies dels sitars i l’afany per disposar de lemes sobre la llibertat personal fora de la presó d’una societat encarcarada va donar la benvinguda a un exèrcit de missions asiàtiques liderades per gurus i líders espirituals fets a sí mateixos amb la qualitat del carisma –la capacitat per guiar i inspirar als altres en una missió salvífica comuna.

Aquell jovent dels anys seixanta havia viscut una infantesa en blanc i negre als anys 1950 i en el seu moment d’acció volien tornar-ho tot, de cop i volta, en un tecnicolor rampant. El tecnicolor, un tecnicisme propi del cinema i les capes i subcapes d’impressions colorades al paper dels fotogrames, pot ser una bona metàfora per referir també a les capes que trobem al darrera de les impressions acústiques, les projeccions líriques i les exhibicions de l’altra asiàtic i la seva projectada identitat a la música pop. Lluny de quedar-se a aquella època, trobem els fils sonors des d’aquella època fins els nostres dies.

Continua llegint →